La veïna del primer pis es troba amb algú a l’entrada de l’edifici.
-És vostè?
-Sí.
-No sabia com imaginar-me’l. -al cap d’uns instants de reorientació: -No crec que sigui gaire apropiat restar aquí palplantats. Millor que tanquem la porta, aquesta sòlida porta… He estat pensant-hi molt i tinc una pregunta.
-Si?
-Ella l’ha vist mai?
-Sí, en una ocasió, al principi. Recordo que un dia feia una forta llevantada quan arribava a casa seva i devia anar massa carregada d’embalums per menystenir la clau del pis de l’ordre de preferències. De cop i volta una ràfega de vent va tancar la porta i les claus es van quedar al pany de fora. Aleshores no va fer-hi gaire cas però la clau li havia desaparegut quan va voler recollir-la. Segurament en aquell moment lamentava desconèixer qui vivia a l’edifici. Ella també va esperar una estona dins el pis, em vaig pensar que començaria com vosaltres però al cap de cinc minuts va sortir a investigar, amb la precaució de deixar l’entrada barrada per una moixiganga de cadires. L’ull de l’escala és ben il·luminat per la claraboia i a l’interior de les portes féieu el remor de la cotidianitat. Ella no estava pas espantada. D’entre els esglaons li va aparèixer un barret, era jo i ella em va demanar:
-Ha vist les meves claus? Les he deixat penjades del pany.
<<Era una dona elegant i tenia la virtut d’expressar qualsevol missatge amb la mateixa gràcia des de moltes parts del seu ésser. Era actriu.
<<Li vaig aniuar el seu manyoc de claus entre les mans i la vaig advertir:
-No es fiï de l’escala.
-Què vol dir?
-Vagi amb molt de compte.
<<Jo sabia que era prou intel·ligent per considerar la meva precaució com una part de les conseqüències indesitjables de la confiança. Però tots els veïns estàvem prou implicats en el desgavell per creure que es pot conviure sense confiança. Els seus tendals s’havien florit però, els veïns del segon no ho descobririen fins que no haguessin entrapussat amb el cadàver de la seva tortuga al balcó. S’havien esgarrapat els cartells de les bústies i el carter abandonava totes les cartes al primer esglaó. Després de l’escridassada, també hi deixava els avisos de les certificades. Teníeu més de tres ferrallats a les portes i els vostres fills no tenen les claus del pis perquè vosaltres els recolliu quan truquen a l’intèrfon.
<<Quina paradoxa crea la por!
-Miri, si m’hagués de criticar algun veí crec que aniria més al gra. I no intenti fer-me por, no vull cap embolic, estic aquí provisionalment, d’aquí poc marxaré a l’estranger. -va dir-me ella.
<<Mai s’hagués imaginat que el tercer pis era un dúplex i que ella, efectivament estava vivint amb el veí del quart i de retruc amb un servidor.
-Perdoni si l’he molestat. -vaig dir-li.
<<Vaig marxar cap el carrer i aquesta fou la única ocasió que ens vam trobar. De totes maneres vam conviure amb harmonia. Era una noia feliç, mai va plantejar-se on m’estava ni si hi vivia. Feia uns horaris irregulars, escoltava la música ben alta i dins la casa deixava un gat i un canari. Amb la seva arribada el temps d’angoixa s’havia esvaït, però vostès es van espantar aquella nit que tornava disfressada al seu pis. Parlo també en nom del meu company, que encara no ha après l’idioma, quan els demanem disculpes per haver-los fet pensar que convivien amb fantasmes.
-Ara ja és massa tard per donar-hi voltes. Ella ha trucat a la policia i començarà la caça del fantasma. De totes maneres, nosaltres no podem continuar amagant-los.