El romanç de Matsabunko i Kararim

Aquesta és una història tant vella com la mort mateixa, que avança al ritme de les ombres i les llums que fan els núvols quan circulen pel cel d’aquest planeta blau.

indian-piercing-ritual1

“Els núvols són les ànimes dels morts. -pensava en Matsabunko- una papallona morta, un arbre mort…”  També pensava en aquells homes que tenen una ànima immortal, en els afortunats que quan moren, se’ls escapa per la boca una nuvolada eterna. Això havia sentit a dir… i potser val la pena pensar que hi ha qui és immortal (o potser no), tot i que en Matsabunko no havia conegut mai a cap d’aquestes persones. Ell estava tant segur que les nuvolades eren un aplec d’ànimes, que els dies que el cel estava encapotat, no hauria sortit de la cabana ni que li caigués al damunt! En Matsabunko era un noi poruc que tenia por de la mort i dels homes que vivien més enllà de les muntanyes.

Al poblat de Matsabunko, la gent sabia que arriba un dia que la festa s’ha acabat. Quan algú desapareixia, la gent es quedava negada en la tristesa. Per aquest motiu tenien un ritual molt especial: el matrimoni consistia en menjar-se mútuament el dit petit de la parella; el dit no tornava a aparèixer de la mateixa manera que l’amor escarba en la tristesa.

I en tenien un altre! Al capvespre la gent encenia fogueres:  creaven el matí arran de terra i anaven a dormir creient que eren més poderosos que el sol.

Però en Matsabunko aixecava la vista i podia veure com la claror de les últimes hores destil·lava a través de les muntanyes i a través de les nuvolades i, d’alguna manera, es mesurava amb l’abast de la mirada i es sentia petit.

La Kararim sempre tenia molta gana i estava prima com un clau. Es volia casar amb en Matsabunko però aquest estava massa despistat o potser el ritual del matrimoni no li acabava de fer el pes… El seu pare va morir quan els homes de les ànimes immortals els van retar a un enfrontament festiu. Van caure molts combatents, però si els caiguts de l’altra banda de la muntanya van retornar-hi pel seu propi peu, els caiguts del poblat foren enterrats sota terra i mai més es van aixecar.

L’àvia i la Kararim es cuidaven mutuament però aquesta es veia obligada a sortir pel bosc a buscar fruits silvestres. Els anys havien carregat d’ulls de poll els peus de l’àvia, i un parell de matrimonis curts l’havien deixat sense els dits petits de les mans. Més d’una vegada la Kararim s’havia propinat una bona emmetzinada, i havia quedat inconscient, amb un greu perill de deixar-hi la vida. En Matsabunko, que feia excursions progressivament més llargues cap el cim de la serralada, l’anava arreplegant.

En Matsabunko estava confiat que a l’altra banda de la carena trobaria aquells homes. La curiositat l’empentava tot sovint muntanya amunt però la por el rendia i vivia segrestat per aquest enuig.

Un vespre la Kararim no havia tornat. El poblat estava cobert per una espessa boira que mantenia espantat en Matsabunko de valent. L’àvia va preguntar-li si l’havia vist per enlloc i va marxar disparada a plorar a la plaça, perquè tots els veïns coneguessin la seva desgràcia i l’anessin a ajudar.

En Matsabunko, ben preocupat per la Kararim, es va prometre que si la trobava s’hi casaria, per tal que no hagués de tornar-se a posar en perill per les muntanyes. Empès per aquest vigor va afegir-se a la recerca. Quan van arribar al peu de la carena es van dispersar. En Matsabunko havia informat dels esporàdics camps de gerds i maduixes barrejats amb móres verinoses i aglans emmetzinats. Però ell temia que els altres l’haurien segrestat i va disposar-se a enfilar el cim tot sol per no posar a ningú en perill.

Va haver de sortejar timbes i esbarzers i de matinada, quan despuntava aquella llum que el tenia fascinat, va sentir el plo estrident d’una criatura. Era una nena especial, amb quatre dits a cada mà i sis a cada peu. L’havien col·locat en un bressol de molses i branques i li havien fet una marca al front amb unes cireres silvestres.

-Què t’han fet Kararim? T’han convertit en una criatura! Sense dits, sense penes, sense pèrdues!

Va aguditzar l’oïda i va sentir els timbals d’aquells que li feien tanta por. El temps fins que tornessin podia ser molt breu i havia de portar a terme la seva promesa: El ritual del matrimoni (aquell que és preferible evitar). Emborratxat per la por i el dolor es va tallar el dit petit però la criatura era tant petita que no se l’hauria menjat! I anava tant escassa de dits a les mans, que no n’hi podia treure un altre! Per aquests motius va tirar la seva falange a la fosca, va carregar-se la nena al coll i se’n va tornar corrent, corrent cap el poblat.

-L’he trobat! L’he trobat! -cridava en Matsabunko a la seva colla. -Els homes immortals l’han convertida. Ja no patirà mai més ni de gana ni de set. Ah, me n’oblidava! -va cridar ensenyant la mà.- Al bosc ens hem casat i la cuidaré fins que em mori.

Tothom va celebrar-ho amb grans fogueres i van abandonar la recerca excepte la seva àvia, que es va enfilar muntanya amunt.

La Kararim havia menjat fruits verinosos, s’havia desmaiat i la gent de les muntanyes l’havien arreplegat. Volien sacrificar-la per recuperar la salut d’una criatura de quatre dits a les mans i sis als peus. La Kararim estava tant agònica, que la van deixar fer. Però enlloc de morir-se, estava tant acostumada, que es va recuperar.

Aquella gent no sabia sortir de la sorpresa i la van venerar. Van encendre grans fogueres en símbol d’alegria i van córrer a recollir la criatura que havien deixat sola al mig del bosc. Quan no la van trobar, carregats de sorpresa i de ràbia, van consultar a la Kararim perquè els ajudés i aquesta va pensar-se que en Matsabunko se l’hauria emportat i vés a saber com la cuidava! (calia que s’anés a assegurar). I per evitar un enfrontament semblant al que havien tingut uns anys enrera, la Kararim va ordir un pla que de passada, l’ajudaria a entendre altres coses.

Va oferir móres emmetzinades al més valent del poble que un un no res va caure en rodó. Mentre la Kararim s’assegurava que allò només havia quedat en una bona escarmentada i veia enfilar-se la creença de les ànimes immortals, va arribar l’àvia i va espiar l’escena des d’un amagatall. La dona es va mirar les mans i els peus i va arrencar a plorar com aquella criatura que havia arribat nova al poblat.

-La nena! -va cridar la mare òrfena.

I quan la va veure tant crescuda, tot i que aquells peus i aquelles mans parlaven per ells mateixos, no es va acabar d’empassar que la seva criatura s’hagués convertit. La Kararim persuassiva va apropar les móres verinoses a la boca de la seva àvia i tothom va reaccionar acceptant-ho així.

La criatura no parava de plorar.

-Per què plora? Què li donarem a banda de fruits silvestres que no vull anar a buscar?

Quan la Kararim va tornar al poblat les fogueres ja no cremaven i només es sentia el plor d’una criatura que s’anava apagant. La gent en veure-la es va espantar molt però de seguida es va resoldre l’embolic. Van donar de menjar a la petita i van anomenar la Kararim i en Matsabunko embaixadors del poblat per tal que escurcessin les distàncies amb aquella gent que segons semblava no eren tant diferents.

3 Respostes to “El romanç de Matsabunko i Kararim”

  1. issel Says:

    Ostres, ben bé em pensava que al final s’acabaria menjant el dit petit de la criatura! Deu ni do de la imaginació que has volcat en aquest conte, dea se l’inici fins al final que et sorprén línia a línia, i sort que me n’has explicat el doble sentit ;)

    Molt be noia, trobo que ha estat un conte molt ocorrent (tot i que difícil de llegir…)

    Ja espero la próxima entrega :)

  2. eli Says:

    Bones Marta! M’ha agradat molt, és molt poètic. Deu n’hi do quin do de paraula que tens! Tot i que si hi ha doble sentit, a mi se m’escapa :(
    Segueix així :D

  3. obstinada Says:

    Tots tenim supersticions. On ens porten? En aquesta ocasió m’han portat a escriure una història. Tots som capaços de crear històries a partir de les nostres supersticions.

Incloure un comentari