Encara estic donant voltes al comentari que m’han fet. Feia un any que no veia aquella senyora, una amiga de la meva tieta àvia, una dona que tota la vida he considerat la senyora àvia d’algú perquè sempre m’ha donat caramels, tot i que jo no sé pas si en el cas que sigui àvia repartiré caramels a les nétes de les meves amigues. Tanmateix, per aquest detall, jo no m’oblido d’ella i ara dono voltes al seu comentari, aparentment inofensiu, sobre les impressions que jo tenia de la meva tieta àvia ara fa un any.

M’ha preguntat per quina raó jo vaig creure que de la meva tieta despuntava el sentit maternal. I inicialment crec que mai li he observat, però em sembla recordar un episodi, aparentment intrascendent, que va obrar aquest petit miracle en ella. Un episodi amb aquell poder dels somnis que rescaten les emocions que tenim adormides i que serven el record en algun indret desconegut de l’hipocamp.

Aquesta senyora m’ho ha preguntat a títol anecdòtic, quan jo estava a punt de marxar i ara que em ve tot a la memòria, no puc evitar somriure en comparar la distància que hauran pres els fets reals respecte la conversa que elles hauran mantingut a propòsit.

Ara farà força temps es van instal·lar al descampat veí tres o quatre gats. Com que la zona té l’accés restringit a vianants i cotxes, els gats campaven a les seves amples. Per protegir-se de les inclemències del temps es recollien sota unes deixalles. Eren molt graciosos i tan allunyats de l’estrés diari quan es revolcaven per terra sota el sol del migdia! En època de zel les femelles miolaven però els havíem agafat tal efecte que enlloc de molèstia sentíem llàstima. La meva tieta va desenvolupar un sistema per alimentar-los: va rescatar un cistell de vímet que, lligat amb una corda i ple de menjar, feia descendir fins el terraplè. Aleshores els gats s’hi abocaven. Amb el costum, tan sols sentien la remor al terrat de la meva tieta, tots alçaven el cap i miolaven implorant menjar. La meva tieta i la seva germana van anar detallant una rutina que incloïa la compra de menjar felí al supermercat i una dieta on no hi faltaven les espines i les vísceres de pollastre. Fins i tot ens vam assabentar d’algunes discussions entre elles dues per alternar-se portar el pes dels sacs de menjar fins la casa. Després van arribar els parts inquietants i l’escampall de gatets germans i cosins. Les dues dones passaven molt de temps abocades a la barana i aquella fou la primera primavera en molt de temps que les vaig veure morenes. Ens van informar dels noms de tota la generació. Això els permetia explicar-nos les corregudes dels gats amb més detall i aquell esdeveniment que ens va portar tant de patiment! Resulta que un d’ells va tenir l’infortuni d’embolicar-se la poteta amb la corda quan la meva tieta recuperava el cistell. Segurament la dona es va posar nerviosa i va moure l’artefacte de tal manera que va nusar l’extremitat de la pobra criatura, que va quedar suspesa a l’aire perquè unes branques van paral·litzar el moviment. La meva tieta i la meva àvia van obligar tota la família a exprimir-nos el cervell per trobar una solució. Finalment se’ns va acudir que l’endemà de bon matí tindríem l’oportunitat d’aconseguir la clau per accedir al descampat. Bé doncs, com si es tractessin dels seus propis fills, abans que sortís el sol, aquestes dones ja estaven despertes i donant ànims a la pobra bèstia.

En una ocasió, circulant pel carrer, la meva tieta va sentir els miols d’una gateta i per defecte va interpretar que eren gemecs de por per haver perdut el rastre de la mare i sentir-se perduda en una entrada massa bruta pel seu gust. Potser va exagerar una mica i el coneixement dels miols no li va permetre fer aquestes deduccions, però això és la història… Va recollir la gateta i al final la va integrar a la colla del descampat. Entre tots vam observar detingudament els progressos d’aquesta nouvinguda. Però cal que repareu que la vegetació creix en llibertat i degut a les dimensions del terreny i la llunyania, l’observació es troba força distorsionada. Aquesta gateta òrfena portava el final de la història en estat larvari. A partir de la seva arribada els gats van anar desapareixent.

Un dia, va arribar-s’hi una de les primigènies de la colla amb gemecs de dolor. Va passar-se una nit sencera ploriquejant i l’aurora la va trobar morta. Encara hi ha el cadàver mig amagat entre les herbes. Les meves àvies estaven força tristes i van anar rumiant hipòtesis que els permetessin mantenir l’esperança de tornar-los a veure reunits. Aleshores jo vaig donar un tomb pel veïnat fixant-me bé en els portals i els caus de trobar algun gat o algun rastre. Prop d’una adoberia vaig trobar un altre gat mort. Això em va fer pensar que possiblement van alimentar la colla amb menjar en mal estat i no els tornarem a veure més. Tanmateix la incorporació de la meva tieta va seguir revolcant-se pel terra del descampat les tardes de sol  i a ella li hagués agradat avisar-la que no acceptés menjar dels desconeguts, però semblava que la gata no l’entenia.