A casa meva hi ha un parell d’ulls que m’observen amb innocència, una cua que s’entortolliga entre les meves cames, unes orelles que s’enfilen a la caça de l’estridència, molt de pèl com gebre volàtil, un moviment sinuós que converteix els meus mobles en les seves pròpies dependències, mandra al caliu del sol i a les superfícies encoixinades, estiraments atlètics al bell mig de la sala, aspres llepades són el reconfort d’una bona relació, accions de protesta quan vull abandonar la casa: immobilitzacions davant la porta, acurat anàlisi amb les potes anteriors de la porta i el seu ampit i una obstinació a romandre-hi. Jo crec que la meva gateta s’ho passa malament mentre es troba sola al pis. Els gats són uns animals de companyia. Em cal la prova definitiva per asssegurar-me que pateix en la meva absència pel vincle que hem establert. Obsessionada amb aquesta idea reviso la bibliografia sobre l’aferrament felí, navego entre cites i al final d’aquest periple de concessions sóc on havia començat: al vincle d’aferrament entre la mare i el seu nadó. Sóc afortunada que la gata no s’adoni d’aquesta transformació en què la sotmeto en la meva imaginació i continuï llepant-se l’anus, esgarrapant el sofà i perseguint les mosques que volen pel menjador. Llegeixo atentament la descripció de la conducta i de la relació que l’estableix i convinc a identificar tots els elements. Només en l’apartat de les causes -tan científicament vinculades a les solucions- un bri d’angoixa penetra en el meu cor i sóc conscient que estem cursant una etapa en el procés d’independència.

Jo sé que ella -o el seu instint- vol posar mesures al problema del malestar que sent en solitud i aleshores jo m’adono que deixa de ser la convidada per adoptar el rol de presonera del meu palau. Acostuma a desfer-se en grinyols quan veu volar els pardals en llibertat. En tancar la porta m’assec a les fosques en el primer esglaó a l’abast i intento recordar perquè una gata desconeguda dels Pallaresos ha esdevingut la meva presonera. Molt abans de conèixer el seu aspecte jo ja sabia que li encarregaria la greu tasca de rebre el cabdal d’afecte que em genera a mi la convivència. Tanmateix no sabia que seria tan graciosa. Decideixo sotmetre a anàlisi una altra qüestió: qui de les dues està més embolicada en el sentiment d’aferrament, jo que lidero el raonament o la meva gata que es troba impossibilitada d’abandonar el pis?

L’escala segueix a les fosques i la llum es filtra per sota la porta, veig perfilades les potetes de la gateta, immòbil i segurament astorada, amplia el recorregut de les passes sense abandonar el referent de la porta. La meva galta en contacte directe amb les rajoles pètrees s’està refredant, l’aire enfila brosses dins els meus ulls i de cop i volta aquest aire, carregat de pelatge i dels miols de la meva gata m’eleva i m’otorga la condició de ploma i m’escola dins el pis. Sóc l’ànima amb capacitat per veure i raonar i passo desapercebuda a tots els elements. Planejo en aquest ambient de calma i segueixo la gateta de camí al balcó. Em reconforta veure com uns instants privada de la meva companyia m’oblida i em satisfà interpretar que l’avorriment o l’angoixa no formen part del seu espectre. De cop succeeix una cosa espectacular: observo com grimpa sobra la barana en el moment precís que una parella de pardals, els meus veïns de la teulada de l’esquerra, volegen davant del balcó. La gata s’hi aboca i els enfila amb les ungles de les potes anteriors. Els pardals perden l’estabilitat del vol i la combinació formada pels tres animals es precipita tètricament cap el terrat del veí de baix. Allí succeeix una carniceria atroç, els pardals són transformats a la força en un parell de bistecs d’au i jo sóc l’espectadora de la bellesa que constitueix la posada en escena de l’instint. La meva gateta ha assolit la majoria d’edat en un entorn acollidor. Mentre la meva presència fantasmagòrica retorna cap a la foscor de l’escala, la gateta s’enfila al balcó i s’ajeu a fer la migdiada a la càlida llum del sol de mitja tarda.