-Però dona! Jo no vull que et facis mal. Deixa la calaixera. Ja estàs prou cansada!

Què pensarà el lector quan sàpiga que l’àvia que l’ha ajudat a pujar el moble per sis trams d’escala té vuitanta-quatre anys?

-Ara et toca a tu tenir-la, això t’ajudarà… -panteixa -La meva mare la va guardar tota la vida al subterrani… No sabia qui l’havia posat allà…

-Respira!

-I molt abans, quan feia goig, va passar de generació en generació al dormitori.

-Iaia!

-Restaura-la!

L’àvia es mareja, perd equilibri i coneixement i una ambulància se l’emporta a urgències. Els plors de l’Eulàlia mullen la fusta. Els metges diuen que la iaia es recuperarà, però que no havia d’haver fet aquell esforç. L’Eulàlia treu la pols a la calaixera i li rasca la pintura negra.

-Sergi, on ets? Quan puguis truca’m.

Fa massa temps que ell torna a casa massa tard. A què es redueixen les seves il·lusions? La casa fa pudor de tot -no obris que gastaràs calefacció.-, està desendreçada i trista. Ella tapa els corcs amb una pasta.

-Sergi, no has sentit el meu missatge? No has mirat el mòbil a l’acabar?

Sota la pintura funerària, la fusta és caoba; el moble ha quedat ben vernissat. Fa metre d’alt, per metre vint de fons i metre trenta d’ample. Tot el frontal és cisellat amb detalls florals i a banda i banda fan guàrdia dues cariàtides que aguanten l’encimera de marbre.

-Sergi, ja no t’interesso? Hem portat la iaia a urgències. Tot el dia t’espero. No m’ho facis això!

Còmoda i Eulàlia jeuen a l’habitació, abandonades, incubant.

-Déu meu! Què és això tan horrorós? -diu el Sergi a l’arribar.

-Tanca el llum!

-És broma!

-Demà parlem.

El Sergi no pot dormir. Aquesta pudor de vernís li està encetant la tràquea. Que n’és d’infeliç a la feina! I ara que els vapors de l’alcohol s’esvaeixen, li sembla veure que un calaix de la còmoda s’està obrint. I altra vegada els ulls li fan la trampa perquè creu veure una llum enlairar-se i cobrir l’Eulàlia, i la seva pell es torna més bonica, més jove, més calenta.

Amb les primeres llums ella ja no pot dormir, té una calor infernal i es vesteix.

-La penses deixar aquí sempre més? -li pregunta ell.

-Evidentment, aquesta casa la paguem els dos!

I quan ella és fora, ell escup a terra i una taca de sang li somriu.

-Renoi! Quin calvari!

A la cuina, ella estova les torrades de l’esmorzar i el sopar amb els seus plors “Ja no em vol! Li faig nosa.” i se’n torna tota sola a dormir, però quan ell arriba a altes hores de la nit i s’adorm com un desconegut, ella pot veure, entel·lada de llàgrimes, com s’obra un calaix de la còmoda i en surt una llum difuminada que es vessa sobre el Sergi, l’il·lumina breument i li torna la pell més rosada, més càlida, més atractiva. Però no s’atreveix a tocar-lo, perquè fa massa temps que no ho fa.

-Això és insuportable, aquí fa massa calor! -refunfunya tot passant per davant de la finestra com si fos un simple aparador.

I quan ella és fora, ell escup a terra i una carraspera bruta de sang li irrita els nervis. “Això no és el que jo volia!” es lamenta ell, però no s’atreveix a buscar-la perquè sent com ha entrapussat amb el seu calçat i ella tanca la porta del menjador amb un cop que fa que la casa trontolli.

Quan el dia s’aixeca, es senten com si encara no haguessin anat a dormir. Es parlen amb un altre idioma i en surt beneficiat el pis. Ell es posa a rascar el vernís per substituir-lo amb un protector més perfumat, ella obra les finestres, espolsa l’edredó i esmorza els croissants calents que li ha comprat ell. La llum d’aquest dissabte disfressa una claror que s’escapa sota el marbre i que no es pot amagar més. Quan l’aixequen poden llegir:

Axí com cell qui·n lo somni es delita
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que·l temps passat me té
l’imaginar, qu·altre bé no y habita,
sentint estar en aguayt ma dolor,
sabent de cert qu·en ses mans he de jaure.
Temps de venir en negun bé·m pot caure;
aquell passat en mi és lo millor.

Del temps present no·m trobe amador,
mas del passat, qu·és no-res e finit;
d’aquest pensar me sojorn e·m delit,
mas quan lo pert, s’esforça ma dolor,
sí com aquell qui és jutgat a mort
he de lonch temps la sab e s’aconorta,
e creure·l fan que li serà estorta
e·l fan morir sens un punt de recort.

Plagués a Déu que mon pensar fos mort,
e que passàs ma vida en durment!
Malament viu qui té lo pensament
per enamich, fent-li d’enuyts report;
e com lo vol d’algún plaer servir
li’n pren axí com dona·b son infant,
que si verí li demana plorant
ha ten poch seny que no·l sab contradir.

Fóra millor ma dolor sofferir
que no mesclar pocha part de plaher
entre·quells mals, qui·m giten de saber
com del passat plaher me cové·xir.
Las! Mon delit dolor se converteix;
doble’s l’affany aprés d’un poch repós,
si co·l malalt qui per un plasent mos
tot son menjar en dolor se nodreix.

Com l’ermità, qui·nyorament no·l creix
d’aquells amichs que teni·en lo món,
essent lonch temps qu·en lo poblat no fon,
per fortuyt cars hun d’ells li apareix,
qui los passats plahers li renovella,
sí que·l passat pressent li fa tornar;
mas com se’n part, l’és forçat congoxar:
lo bé, com fuig, ab grans crits mal apella.

Plena de seny, quant amor és molt vella,
absença és lo verme que la guasta,
si fermetat durament no contrasta,
e creura poch, si l’envejós consella.

-Iaia! Què hi fa un poema de l’Ausiàs March cisellat a la calaixera? -pregunta l’Eulàlia al telèfon.

-Un poema? -s’estranya la iaia des de l’habitació de casa seva. -Apa, grata més bé els calaixos i els laterals. La calaixera està a vessar de paraules d’amor!

-Quina sorpresa!

-Totes diem el mateix.