“Una vegada, a Cesenatico, a la vora de la mar, hi van anar a parar uns cavallets de fira. Tot plegat eren sis cavalls de fusta i sis jeeps vermells, una mica descolorits per als nens de gustos més moderns. [...]

Un vespre, un senyor vell, després d’instal·lar el seu nét en un jeep, va pujar ell també als cavallets i en va escollir un de fusta. No s’hi estava gaire còmode, perquè tenia les cames massa llargues i els peus li tocaven a terra, però reia. I vet aquí que a penes l’homenet va haver començat a fer girar la roda, oh, meravella!: el senyor vell es va trobar en un girar d’ulls a l’alçada del gratacel de Cesenatico i el seu cavallet galopava pels aires, i el seu morro apuntava de dret als núvols. Va mirar a baix i va veure tota la Romanya, i després tot Itàlia, i després la Terra sencera que s’allunyava sota les potes de la seva muntura i que molt aviat no va ser sinó una roda de cavallets, de color blau, que girava i girava, mostrant l’un darrere l’altre els continents i els oceans, com si fossin dibuixats en un mapa.”

Aquest és un text del Gianni Rodari, l’home vital i compromès, el polític, periodista, pedagog i escriptor que va fer de la paraula la seva acció. Hi recorro confiada, l’he llegit moltes vegades durant la meva infància.

Llegeixo l’enunciat de l’exercici i demano:

-Apa noi, ara et toca escriure un possible final per aquesta història. -dic jo al meu alumne.

La cara pàlida i espantada del noi segueix en silenci, les llargues pestanyes dissimulant la mirada, ell immòbil.

-No lo sé.

Jo torno a ser la nena que cedia a la imaginació de l’autor.

-El protagonista ha començat una aventura fascinant, es troba volant per l’espai exterior al llom d’un cavallet de fira, quantes meravelles veurà?

-¡Y yo qué sé!

-Caram… Anem a veure… Posem-nos a la seva pell: si tu fossis aquest senyor, com et sentirires?

-Asustado.

-…Ja. Jo continuo una mica: El cavall cobra vida, renilla, mou la crinera, què li diries?

-No sé… -el seu to de veu ha canviat. Ara està pensant.

-Jo li preguntaria: “Cap on anem?” I tu, què li preguntaries?

-¿Cuándo volveremos?

El cos del nen està tens. Me l’imagino subjectant les brides del cavall, mort de por per no caure a la immensitat de l’espai exterior.

-Jo faig de cavall. “Tornarem quan s’acabi el bitllet de l’atracció”. Et sembla?

La cara del meu nen s’ha il·luminat.

-Vale.

-Baixa ja?

-Sí, ja s’ha acabat.

-Ara ho escrivim.

-¿Cómo lo pongo?

I jo li dicto la història d’un senyor que es va trobar viatjant per l’espai al llom d’un cavallet de fira i es va espantar una mica però el cavallet li va picar l’ullet, el senyor li va preguntar quan duraria el viatge i el cavallet li va contestar: el temps que duri el bitllet.