Sobtadament plou. La tarda calorosa es resol amb un xàfec i molts vianants corren a eixuplogar-se dins el bar. Davant un tallat, certes pressions econòmiques i molt de temps per compartir discussions, la te del vent d’allà a fora s’enlaira, en Jan perd la forma i es dissol en el seu nom i la jota de la immediatesa xiuxiueja en el so sord de la ce trencada. Ha aparegut a la meva vida el concepte de venjança.

Un vespre d’una jornada llarguíssima, ara farà força temps, mentre m’estava llepant les ferides del dia, vaig sentir com trucaven a la porta. Per l’intèrfon em va semblar reconèixer la remor de la canalla i no vaig accionar la porta, però abans que tingués temps de tornar a seure a la cadira, algú va trucar al timbre des del replà de l’escala.

Un homenet d’un aspecte molt peculiar es desfeia en elogis per la meva gateta. La gateta, tota espantada, es va escórrer cap el menjador i el nouvingut, encongint-se sota el meu braç, la va perseguir.

-Vostè té un animal preciós! He entrat a la meitat de cases de Catalunya i he vist tota mena de mascotes però li puc ben assegurar que ni de lluny hi ha cap bèstia que s’assembli a la gràcia que té la seva. Em dic Laomedonte i sóc un comercial d’aquesta empresa: -m’ensenya el logotip i la reconec.-Em sento optimista. Jo havia passat la meva joventut en aquesta ciutat: quants records! Amb els meus col·legues omplíem el cotxe d’ampolles de tot tipus d’alcohol el divendres i recorríem totes i cada una de les discoteques de la zona fins que algun imperatiu ens obligava a tornar a casa.

Després d’un parell d’assassinats a sang freda les autoritats van obligar el tancament d’aquests locals que convertien la zona en un referent de delinqüència.

-No sé si està al cas de totes les modificacions que a partir d’ara ampliaran les possibilitats del subministrament de gas. És el moment per tal que particulars i empreses es replantegin les solucions més avantatjoses i treguin el màxim partit a les combinacions en l’àmbit del gas. Cal informació al respecte. No pot perdre més temps. Actualment s’està acabant el termini per inscriure’s a les millors ofertes; a partir d’ara els seus antics compromisos representaran literalment una pèrdua de diners.

M’estava marejant amb la seva plàtina. Havia tingut un dia molt dur a propòsit d’uns recursos que m’havia deixat perdre a la feina i pels quals havia hagut d’encaixar una bona sarmonejada del pitjor dels gerents.

De cop i volta la gateta es va posar a córrer frenètica pel pis: de la taula va saltar a l’ampit de la finestra, sobre el sofà, passes a la paret, salt mortal damunt la calaixera, escalada per la prestatgeria i Laomedonte, amb les seves cames de cap de setmana, la seguia per tot arreu. Altre cop damunt la taula Laomedonte em va mirar amb els seus ulls felins: un parell de bales grogues amb dues franges finíssimes al mig i em vaig sentir segura per no tornar a cometre el mateix error de la feina, no deixaria perdre les bones oportunitats. Laomedonte, fent ús d’una proverbial agilitat, em va mostrar una de les meves factures.

-Em cal aquest document i un número de compte per associar el nou contracte. Tal com puc observar, la nova facturació li sortirà uns punts més barata en virtut de l’oferta que encara està a temps d’acceptar si escriu la seva firma aquí… -un espai on jo vaig gargotejar el meu nom -i aquí.

I ara us explico la història d’aquest número de compte bancari associat.

Jo freqüentava un local on coincidia amb Esteno, Euríale i Medussa, tres germanes prou divertides, al principi. Allí passàvem les tardes tot comentant l’actualitat. Compartíem el manteniment del local afegint una quantitat determinada de diners en un compte bancari del qual no n’era titular. Més tard em vaig afeccionar a identificar els insectes que volen pel capvespre i, tot aprofitant la incorporació d’alguns amics a la colla, vaig notificar que per una temporada em desentendria de les despeses del local, per no fer-ne ús. Les Górgones no van estar-hi d’acord ja que al cap i a la fi el local continuava sent el nostre punt de trobada i, recentment m’havien obligat a passar pel banc a fer l’ingrés. M’obsequiaren amb una notificació bancària on figurava el número de compte, perquè no pogués amparar-me en cap error.

Aquell vespre a casa meva, Laomedonte va detectar la punta de la notificació bancària que treia el cap per una de les meves butxaques i va exclamar:

-Llestos! Copio el número de compte i no m’allargo més, ja que la resta de dades apareixeran a la base de dades un cop la computadora l’identifiqui. Moltíssimes gràcies pel seu interès. D’un moment a l’altre rebrà una trucada perquè l’empresa pugui confirmar que vostè està complaguda amb el meu tracte i amabilitat, dels quals jo estic completament segur.

Laomedonte va desaparèixer i després de respondre a la trucada vaig entrar en un profund son que sols va trobar reconfort precipitadament sobre el sofà.

L’endemà al matí, unes hores massa tard per no haver programat el despertador, vaig trobar damunt la taula una targeta amb un número de telèfon i el nom d’aquell comercial. El vaig trucar.

-Laomedonte? Sóc… segurament la seva última client d’ahir. El trucava per avisar-lo que li vaig donar un número de compte equivocat, no hi haurà manera d’associar-hi el meu contracte i… després de donar-hi unes quantes voltes, he pres la decisió de renunciar-hi. Considero que fou massa precipitat i no recordava que, per certes raons, el contracte anterior em resultava més avantatjós. Demano que vostè no tramiti l’expedient. Espero que no faci falta enviar la revocació per escrit, confio en vostè. Lamento haver-li fet perdre el temps però li repeteixo que, de totes maneres, el tracte conté un error i no es podria formalitzar.

Vaig oblidar aquell assumpte però al cap d’un mes Medussa es presentà a casa meva. Estava indignadíssima.

-Em sembla que hi ha algú que està massa ocupada per complir amb totes les seves obligacions…

-Déu! Me n’havia oblidat. Fa tant de temps que no ens veiem!

-Si en fa de temps! Ens hem quedat en números vermells, quina sorpresa, la nostra! Ens hem vist obligades a pagar una penalització, però aquesta vegada ens l’hem repartit deixant-te una part molt especial.

En aquell moment Medussa saccejà les serpents que adornaven el seu pentinat i em mirà amb la seva naturalesa ctònica. Aleshores vaig saber que era diabètica perquè del turmell dret en avall tota l’anatomia s’havia quedat petrificada. Medussa s’esvaí però jo vaig saber que no anul·laria el contracte amb Laomedonte.

Segons la llegenda, Posseidó havia participat en la confabulació contra Zeus i fou castigat. Ell i Apol·lo, déu del sol, van haver d’ajudar a Laomedonte, rei de Troia, a construir les grans muralles de la ciutat. Al final, aquest es va negar a pagar-los el salari convingut. La venjança de Posseidó contra Troia no va tenir límits. Va enviar un terrible monstre marí per devastar la terra i durant la guerra de Troia es va posar de part dels grecs.

Quan els grecs van pensar en la temible i potser desproporcionada venjança de Posseidó, segurament ometrien el sentiment de rencor que sentiria per Laomedonte. Segurament consideraven el déu del mar com un jutje capaç de valorar la justícia del cas i aplicar raonadament un càstig per reparar la traïció. La ciutat de Troia amb les seves muralles esdevingué negre davant l’amenaça de les columnes del mar i Hesíone, que es va veure obligada a entregar-se al monstre marí, va haver de patir el mateix dolor que el seu pare hauria infligit al rei del mar. La traïció, i no pas la justícia, s’aparella amb la venjança. Els efectes són desproporcionats i les víctimes, incomptables.

Aquesta foscor profunda del cor del mite potser té poc a veure amb el color terrós del nostre tallat però les onades del mar Negre s’assemblen a les vibracions de la tassa del davant. El xàfec s’intensifica i aixequem el volum de veu. Arriben Laomedonte i més tard Medussa. Laomedonte m’agraeix ingènuament que hagi tingut la delicadesa de presentar-li una nova candidata pel pla d’estalvi de l’empresa que comercialitza. Els deixem sols i els observo des de la barra. Llampega i trona. Al meu costat hi ha un individu que ha begut més del que calia. Fa estona que es fa pesat amb una colla i la cambrera el sarmoneja. L’obliga a abandonar l’establiment però abans de baixar del tamboret em mira de dalt a baix i jo em repeteixo: “Tranquil·la, amb aquest no en tinc ni per pipes.”. M’obliga a donar-li la mà i jo m’hi nego. Amb certa sorna m’atreveixo a dir:

-No és el meu estil. Jo acostumo a limitar-me amb un senzill “Passi-ho bé!”.

L’individu canvia la mirada. Els seus ulls esdevenen dues bales grogues amb unes franges finíssimes verticals i em diu:

-¿Ves mi bolsa? Yo tiro las cartas y a ti te acabo de hechar un mal de ojo.

-Quina pena! Justament avui que portava un mirall!