La nit de Sant Joan és màgica a Isil. Venint d’Esterri per la carretera, les cases apareixen entre les muntanyes com si es descloguessin d’entre dues mans. Allí tenen una tradició per celebrar la festa al sant patró que consisteix en enjoiar la muntanya amb un collaret de foc. L’expectació es concentra a la plaça i als carrers principals tan bon punt la penombra cobreix la vall. Nosaltres érem allà, entre estrangers i autòctons, mentre sentíem com les campanes acompanyaven tant l’encesa de la teia davant l’església com la de la foguera al cim del gegant fosc. Les càmeres van registrar la cresta encesa i van revelar-nos la gran quantitat de gent que la rodejava, perquè a ull nu no ho podíem apreciar. Semblaven esperits embolicats en la fumera. El ritme ho embriagava tot: el batec dels nostres cors, l’atenció vers els gegants foscos, el significat de la festa i la idea que jo tenia de la capacitat de les campanes per comunicar. I va començar la davallada de les teies singladures avall. Les campanes redoblaven un so emocionant i ens segrestava la mirada. Amb idèntica actitut a la nostra, teníem un vellet al costat.

-És impressionant aquesta festa.

-Prou!

-Ens agrada molt i ha vingut molta gent.

-Porta molta feina però ho tenen molt ben abillat: des del desembre se sap quina orquestra vindrà.

-Fins i tot les campanes toquen un concert!

-Aquell s’hi dedica amb molta afecció. Cada dring vol dir una cosa. És tota la seva vida. Està afectat del cap, pobret, però li tenen encarregat animar amb cops de martell. Potser se li hauria de dir que pari. No té mesura i pot arribar a ser molt estrident.

Ens comunicàvem amb dificultat, acusàvem la vista i la posició per sentir-nos.

-Vaig a dir-li a son pare que li faci fer una paradeta, a veure si reposa aquell noi, no m’agrada l’obstinació que està agafant…

L’home va desaparèixer mentre les nostres orelles continuaven percutint. Tot i que aturés aquell rebombori, certa angoixa s’havia instal·lat a l’ambient. Els arbustos del cim s’havien encès mentre passava la processó i l’aire enlairava les flames tot oferint un aspecte diabòlic. Des de la plaça, l’agitació es va encomanar a les espurnes que es van animar en una cortina d’estels i a la bòveda, les vertaderes estrelles guspirejaven en una estesa de competició. Feia molt fred. Entre la fosca que només permetia endevinar el perfil de la muntanya i que enredava cel i terra en un son tancat, es va fer una llum independent i tènua. La vam retratar. Tothom se la mirava. Les campanes es van aturar i van deixar pas a un silenci nu. Vam observar a l’ampliació de la fotografia la naturalesa d’aquella llum tan estranya i pròxima a la vegada: era algú davant el monument.

Quan jo era joveneta vaig considerar molt valuosa la tasca dels ex-biberons de commemorar alguns aniversaris de les batalles de la Guerra Civil Espanyola. Aleshores ells eren grans i després de tota una vida, la vellesa els havia reunit per donar forma conjuntament als records de la seva experiència. S’aplegava una munió vinguda de totes les terres catalanes amb el convenciment de la importància d’aquella iniciativa però les circumstàncies personals feien vacil·lar el número d’assistents. Per minimitzar aquesta influència, el meu avi es va encarregar de col·laborar amb la lírica a les trobades, sovint concretava el tema dels autobusos i arranjava altres detalls amb els organitzadors. Una de les últimes trobades on va assistir fou precisament als termes d’Isil i jo l’acompanyava. Vam col·locar una pedra al cim que havia de representar un referent per tots els caiguts allí.

Aquella nit de Sant Joan, mentre tothom se sorprenia, jo em vaig quedar glaçada observant la presència que il·luminava la pedra commemorativa. El vellet havia tornat i li vam preguntar:

-Qui hi ha allà a dalt tot sol?

-És un noi de per aquí que està afectat del cap, pobret. Sempre ens els trobem enfilat per arreu. Té una gran afecció a pujar al cim de totes aquestes muntanyes. Observa el poble, vés! Actua segons l’humor que li raja i no sé pas si li fa molta fila la Festa Major. Potser se li hauria de dir que baixi. No té mesura i es pot arribar a fer mal.

Ens enteníem amb dificultats. Jo no podia evitar desconfiar de la seva naturalitat.

-Vaig a dir-li a son pare que el faci venir cap aquí, a veure si s’escalfa a la foguera aquell noi, no m’agrada l’obstinació que està agafant…

-Vinc amb vostè. -li vaig dir.

-Per què mossa? No veus que és fosc i la festa s’anima a la plaça?

-Veu aquell monument que hi ha allà a dalt? El van situar sense fer diferències entre els dos bàndols de la guerra, en record sincer els supervivents de la lleva del biberó, però entre nosaltres no s’hi trobava cap nacional. Al cap d’un any la pedra estava tota pintada. Hi vam llegir amenaces i improperis. Quan els ex-biberons van davallar entristits, els de casa meva ens vam prometre tornar-hi per netejar-la i ara resulta que és tan blanca immaculada que resplandeix!

L’home avançava amb penes i treballs entre la gent tot intentant dissuadir-me però la meva explicació el tenia sens dubte captivat.

-T’hi faràs mal per allà a dalt i vés a saber com reacciona. Li farà poca gràcia al noi haver de davallar. I potser es posa a córrer i ja l’haurem perdut.

De cop i volta m’havia escindit entre l’espectadora de la festa major i la néta d’un dels ex-biberons de la mateixa manera que la vall combinava múltiples realitats històriques que en aquell moment produïen notes discordants. Les campanes de la festa repicaven amb musicalitat i la llum del cim s’entussodia amb una presència tènua. Els vilatans seguien l’espectacle de les teies aliens a les meves preocupacions.

-Contesti’m una cosa: Seria vostè capaç d’abandonar el símbol de la lluita dels seus avis? Allò que els va marcar tota una vida quedarà oblidat en una generació? Quantes vegades som capaços de comprendre’ns fins assumir com a propis els valors de les persones que estimem?

El fum i el fred ens havia congestionat i ploràvem subtilment tot mirant-nos, de manera que les llàgrimes arrastraven la tristesa.

-No acabo de capir què deu ésser aquella llum que em té tot preocupat. No és una teia ni un lot. L’embolcalla com un planeta. Ai Déu! Coi de noi!

Aleshores els portadors de les teies van arribar al poble. Primer es presentaren els menuts i més tard tota la colla amb les torxes força apurades. Van serpentejar pels carrers captant els aplaudiments del públic. El so s’encongia a les nostres esquenes mentre ens dirigíem a recollir un cotxe sota un covert. El vell va trucar al timbre d’una casa.

-Qui demana?

-Noi! El teu fill està enfilat a la muntanya. Mira quina fila, allà penjat com un estel!

-El meu fill dorm com un estaquirot al seu quarto des que vos l’heu fet plegar del campanar. Per avui ja té prou sarmonejada. Ens quedarem tancats a casa que els coets ens fan basarda. Bona nit!

Els músics enfilaren cançons ancestrals. Les notes s’escampaven pels carrers de la mà dels crits d’emoció: algú feia acrobàcies vora el foc de la plaça que s’havia revifat amb les brases dels portadors. L’incendi encara cremava les males herbes i el poble feia pudor de fum. Els dansaires rebien l’atenció del poble com el puny d’un director d’orquestra.

-Veniu demà a trenc d’alba: pujarem a inspeccionar. -em va dir el vellet.

-Demà? Segurament és un fantasma que demà ja s’haurà esfumat!

-Coi d’impertinença. He dit a dormir!

Les paraules del vellet conjuraren la llum que s’esvaí. Les muntanyes restaren més fosques que la gola d’un llop sense rastre de l’incendi ni cap pedra il·luminada. Les seves espatlles es feren fonedisses carrer enllà. Les faroles s’apagaren i vaig obeïr la inèrcia de l’escenari que s’empetitia cap a la foguera de Sant Joan.