-No gràcies! No vull menjar res. Si em descuido!..

<…Encara m’estic recuperant d’un bon mal de panxa, renoi: avui es pot dir que he menjat en una clavaguera! Tot i que per l’absència de les rates començo a dubtar-ne… Els preguntava: “Voleu una mica d’això?” I marxaven amb la cua entre les cames. Evidentment és millor menjar sol que mal acompanyat, tot i que el seu comportament em picava una mica…

<…El menú del dinar no era massa ambiciós: unes senzilles escarxofes i tres modestes arengades arrebossades, una trista bossa de cotnes de blat de moro, alguns brots de bròquil avinagrat i unes ordinàries nespres de postres. Res massa especial que es mogués amb una empenta… Però ja venia amb certa mala disposició. No és que de bon principi hagués mirat amb mals ulls la teca. Jo no sóc d’aquestes primmirades que han de llegir l’horòscop per saber què poden menjar! Era una cosa més mèdica, més bàsica, com un ventabal: una senyora baixada de sucre, d’aquelles que empal·lideixen i encongeixen l’espatlla i fan tremolar les mans perquè no et puguis posar ni un miserable crostó de pa a la boca.

<Sóc una bona néta que escolta els consells de l’àvia. “Nena, sigues previsora i posa’t a punt el dinar des de primera hora del matí.” Vinga, a veure si la disciplina ajuda a encarrilar l’esllanguida cuina de soltera. En llevar-me he deixat les arengades en aigua perquè es descongelessin i perdessin part de la sal. Però senyor! Quin experiment! s’han estovat de valent: semblaven una bossa de iogurt, bomitant les entranyes per les aletes. Les escarxofes, que m’havia regalat el meu company de feina del seu hort, estaven dures com una sabata i amb l’ànim de trobar fulles tendres, gairebé em quedo amb el cor despullat entre les mans, quin sacrilegi! El bròquil estava sospitosament avergonyit darrera un tel consistent i blanc que generava bombolles i alguns ulls que marxaven pitant en veure’m; els brots tenien la consistència d’una esponja en plena dutxa però si m’hagués repassat el cos amb aquella salsa, faria pudor fins el dia del Judici Final. Des del terra, agònica, se m’ha acudit analitzar la data de caducitat de la bossa de cotnes que em sustentaven, mentre me les menjava frenèticament tot evitant el defalliment, he pogut llegir que feia un mes que havien d’estar acabades. Faria com la majoria de la gent: tot i que estem podrits, sortim al carrer perquè hem aconseguit tenir mitjanament bon aspecte. Les nespres, l’alegria de les postres, acusaven de taques de maduresa, com si la nevera fos una espècie de màquina del temps que accelerés el procés d’envelliment enlloc de retraçar-lo. Tot i així, encara me les he pogut menjar després de cuinar per les meves estimades escombraries de reciclatge. Tinc gana i em molesta una mica de mal de panxa dels intents de superar els fàstigs per tastar l’aliment mig passat.

Vinga, ja s’ha acabat el monòleg amb intents d’ironia, aquest encadenament de queixes producte del primer món. Suposo que som els fills de la generació dels electrodomèstics, aquests que van cantant que són creats per fer una vida més còmode des d’un escenari de perfecció. Han aconseguit injectar-nos el cuquet de l’exigència, els clubs de comèdia ens han ensenyat formes convencionals de gestinar la insatisfacció i potser hem oblidat que, per molt extens que s’hagi fet, aquest costum no deixa de ser un localisme que ens aïlla de la resta del món, que dibuixa les fronteres dins les quals ens sentim segurs i sabem a què atendre’ns i ens desproveeix de la paciència necessària per sobreviure fora. Cal que no perdem de vista que quan el món es lleva, no es prepara perquè nosaltres ho tinguem tot a punt.

Ens podem descobrir somiant que les vaques ens avisen quan els seus estimats vedells són prou tendres per conèixer l’escorxador:

-Carnisser, carnisser! No es distregui, el meu estimat vedell ja està al punt. Avui li he tallat les ungles de les potes i els pèls de les orelles.