Una calorosa tarda de juliol vaig anar a córrer pel bosc tot buscant una zona on el cant de les cigales superés la freqüència dels meus batecs cardíacs, aleshores m’aturaria a buscar l’exoesquelet d’algun dels meus adversaris i reposaria complaguda. En trencar a l’esquerra en direcció a la Pobla de Claramunt vaig sentir a la meva esquena l’inconfusible veu de Diego el Cigala i unes mans que feien l’acompanyament a la trista lletra de Lágrimas Negras, tres motos, els seus amos de catorze o setze anys damunt uns promontoris de pedra i entre tot això, molt avorriment.

Vaig aturar-me panteixant, caminava amb les mans a la cintura, premsant-me el flato. Ells escarnien les meves passes, somreien en mirar-me i vaig pensar: “Deu tenir alguna cosa de particular el meu cansament.”, vaig decidir seure a certa distància, mentre em recuperava, per veure com acabaria l’episodi. Ells es van aproximar, portaven unes llaunes de cervesa a les mans.

-¿Quieres un poquito?

Tenia la llauna tant a prop que sabia que no l’arribaria a agafar mai.

-¡Pero que haces! ¿Quieres que ésta te pegue algo?

-Está a punto de palmarla.

Es van posar a exagerar la meva respiració estossagant com uns tísics i rient. Van saccejar la llauna i van esquitxar-me a mi i el meu entorn. Vaig decidir que ja en tenia prou i vaig marxar mentre sentia com m’insultaven i afegien:

-¡I no dice nada, nosotros le decimos de todo y se va tan tranquila!

Estava encesa. Va bufar una mica de vent, vaig obrir els braços com una crucificada per refrescar-me i seguien rient. Em vaig internar al bosc i el so de les cigales van acompanyar les meves passes. El camí es va enfilar i van aparèixer uns solcs del regalim de les pluges cada cop més pronunciats. Darrere un revolt vaig trobar-me un vellet tot despentinat i suat, tremolava. Em va suplicar:

-Ajuda’m, si us plau. M’ha quedat la roda dins aquest forat i el cotxe no es mou. Fa molta estona que l’intento treure, no tinc mòbil per trucar a ningú.

Jo tampoc en tenia. Era un Renault de fa vint anys. Calia aconseguir que la roda davantera de l’esquerra inclinés la direcció per deixar sota el vehicle la rasa. Vaig recolzar totes les meves forces al cantó oposat del cotxe mentre el seu propietari, des del volant, donava gas. No hi havia manera. El tub d’escapament em ruixava amb monòxid de carboni i ho vaig deixar.

-Tinc una idea. Més avall hi ha gent que ens podria donar un cop de mà.

Em vaig sorprendre desitjant que aquells nanos no haguessin tocat el dos.

-No em deixi sol!

-Confiï en mi o millor dit, acompanyi’m, tanqui el cotxe. Haurem d’anar ràpid.

Certament no m’havia allunyat gaire i la veu de Diego el Cigala ens esperava.

-¡Mira quien viene por allí! ¿Este es tu novio?

Vinga a riure.

-A veure, ara va en sèrio. Si us plau, és important que ens ajudeu. Aquest senyor s’ha quedat amb el cotxe bloquejat al camí. Si l’empenyem entre tots, podrà sortir-ne.

-¿Y a mi qué me cuentas tu vida? Déjanos en paz con tus historias. Parece que le gustemos o algo así, la muy viciosa…

-Si us plau, us pagaré. Tinc diners. -va dir el senyor.

-Podemos intentarlo y si además el tío nos paga, pues mejor.

-Vale, a ver qué pasa, pero como sea demasiado pesado, yo lo dejo.

-Gràcies.

-¡Que te calles!

Així doncs, tots quatre, vam pressionar el maleter del cotxe fent per manera que la roda de davant sortís del forat. Jo ho vaig deixar i els nois van seguir empenyent, fent-se la il·lusió que avançava a resultes de la seva força. Un tros més enllà, el senyor va posar el fre de mà i amb la cartera entre els dits va dir:

-Això és tot el que tinc.

-Es igual, no ha sido para tanto, al fin y al cabo…

I aquest noi va girar fila per marxar.

-¡Pero que dices! Nos lo hemos ganado!

Aquest altre va prendre dels dits els vint-i-cinc euros del vellet i també va donar-nos l’esquena.

-A mi me toca la mitad, ¡no te quedes con todo! - va dir l’últim amic.

El senyor va oferir-se per acostar-me a casa i vaig acceptar-ho. De fet, l’oferiment va resultar en un nou favor quan es va quedar sense gasolina molt a prop del parc fluvial de Vilanova del Camí, però aquesta ja és una altra història.