ACTA 1

(Hi ha un llibre damunt una taula i tres persones al voltant: EMÍLIA, SOFIA i AMÀLIA)

EMÍLIA: Hem d’estar totes d’acord. Sí. No hi valdran opinions enfrontades; aleshores tornaríem a tractar-nos amb desconfiança.

SOFIA: Tornaríem? Jo mai he tingut desconfiança!

AMÀLIA: Bé… No ens apartem del tema.

SOFIA: Jo amb vosaltres no hi puc parlar.

AMÀLIA: Doncs hauràs de fer un esforç.

EMÍLIA: Jo tinc ganes de llegir-lo.

SOFIA: Tant sí com no l’acabaràs llegint.

EMÍLIA: Cal que hi estiguem d’acord. Jo puc acabar llegint-lo… No ho sé… Per què no? Potser sí. I quan ho sàpiga el que sigui, tu no podràs evitar llegir-m’ho a la cara, i aleshores serà com si ho haguessis llegit.

AMÀLIA: Jo encara no sé la teva opinió, Sofia.

SOFIA: No podem llegir-ho.

AMÀLIA: A no? I per què no?

SOFIA: Jo no podria suportar saber-ho.

EMÍLIA: T’ho estàs inventant! Què no podries suportar?

SOFIA: No tornem a començar! Estic farta d’aquestes preguntes.

EMÍLIA: Però què t’imagines?

SOFIA: No res.

AMÀLIA: Sí. Què creus que va passar?

EMÍLIA: T’imagines alguna cosa vergonyosa.

AMÀLIA: Deixa-la parlar. Així no aconseguiràs res.

EMÍLIA: Ho sento.

SOFIA: Jo només veig una cosa. Estem faltant-li el respecte. Si ella ens hagués volgut explicar res, ja ho hauria fet. Si hagués volgut que li llegíssim el diari, ens ho hauria demanat, ho hauria dit l’advocat. Estem tafanejant en la seva intimitat i això és abominable.

EMÍLIA: D’acord: sóc abominable, però tinc més curiositat.

AMÀLIA: Apa calla!

SOFIA: Millor que marxis, m’estàs posant nerviosa.

EMÍLIA: No penso marxar, és una cosa que hem de decidir entre les tres.

SOFIA: Jo ja he donat la meva opinió i no la penso canviar.

EMÍLIA: La canviaràs perquè no pensaves marxar. Tot el contrari: volies que jo me n’anés per acabar llegint-lo tu.

AMÀLIA: Voleu deixar-ho estar?

EMÍLIA: Quin flac favor li fas a la teva mare! Vols continuar sospitant allò que t’espanta prou per no desmentir-ho.

SOFIA: No és això.

AMÀLIA: És que no sé per què revestim l’anècdota d’aquesta trascendentalitat… No sé ni per què us he cridat. Hauria hagut de tancar la porta…

EMÍLIA: I què hauries fet? Hauries tirat el diari al contenidor d’escombraries, com el menjar de la nevera?

AMÀLIA: No!

EMÍLIA: L’hauries guardat… en secret a casa teva?

AMÀLIA: No!

EMÍLIA: Què hauries fet?

AMÀLIA: L’hauria llegit en silenci.

SOFIA: Això és inaguantable. Jo tinc pressa. Marxo.

AMÀLIA: Però deixa el diari, no te l’emportis.

EMÍLIA: És morta, Sofia.

SOFIA: No diguis això!

EMÍLIA. És morta. Ahir es va morir.

SOFIA: Ja n’hi ha prou!

AMÀLIA: Plora, Sofia.

SOFIA: Jo no ploro.

EMÍLIA: Tens dret a fer-ho.

SOFIA: S’ha acabat.

AMÀLIA: Sofia.

EMÍLIA: Apa… Jo estic segura que m’hauria explicat què estava escrivint si hagués vingut a fer-li companyia i li ho hagués preguntat. Era la meva mare. Teníem franquesa. La vaig abandonar durant força temps però no prou per dubtar d’això: teníem franquesa.

AMÀLIA: I tot i la franquesa no t’hauria amagat la seva intimitat?

EMÍLIA: No.

AMÀLIA: I tu Sofia, la vas anar a veure?

SOFIA: La trucava i mai em va explicar que escrivia un diari.

EMÍLIA: Li vas preguntar?

SOFIA: Com puc preguntar allò que no sospito?

EMÍLIA: Es tractava de preguntar-li amb qui parlava, amb qui es relacionava, què li explicaven, qui la visitava?

SOFIA: La trucava jo i no pas ella. Mai parlàvem d’aquestes coses.

EMÍLIA. Ho donaves per suposat?

SOFIA: Jo li explicava les meves coses, ella m’amagava les seves.

AMÀLIA: Per què ho dius?

SOFIA: No vull parlar-ne.

EMÍLIA: Això és extraordinari! Hi ha un malentès.

AMÀLIA: Quin malentès?

EMÍLIA: El mateix que ens ha dividit tota la vida!

SOFIA: Però de què parles?

EMÍLIA: Les persones no amaguem secrets sinó que deixem d’interessar-nos mútuament i al cap d’un temps sorgeixen estúpides històries que justifiquen els nostres silencis.

SOFIA: Jo no m’ho invento.

AMÀLIA: Què et va dir? Què va passar?

SOFIA: No hi era sempre.

EMÍLIA: Què vols dir? Perdia el cap?

SOFIA: Jo què sé! Però no vull dir això. Jo la trucava i no era a casa. Em donava excuses: deia que havia anat a comprar, que no havia sentit el telèfon, que l’havia desconnectat traient la pols, que havia sortit a donar un volt.

AMÀLIA: Si no te la creies, no vas demanar-li mai la veritat?

SOFIA: Mai ens hem portat molt bé. Sabia que no es sentia còmode amb mi. Jo no sóc estúpida, de seguida em vaig donar per entesa, no m’ho explicava tot, però al menys la trucava!

EMÍLIA. Genial!

AMÀLIA: Vinga, vinga… és una manera de parlar. Apa Sofia, la mare t’estimava molt.

SOFIA: És cert, però no es sentia còmode amb mi.

EMÍLIA: Aquesta és la teva impressió.

SOFIA: Vols que et recordi totes les ocasions que ens hem discutit?

AMÀLIA: Ningú et demana això…

EMÍLIA: Jo només vull dir que ara tens l’ocasió d’esbrinar que en el fons ella no tenia cap recel cap a tu. Tinc la impressió que aquest diari és com un regal per a nosaltres i que donarà molta llum al seu record.

SOFIA: Està bé.

AMÀLIA: D’acord.

EMÍLIA: Som-hi.

SOFIA: Com? Què pretens fer?

EMÍLIA: Llegir-lo.

SOFIA: Aquí? En veu alta? Entre totes tres? Ni pensar-ho!

AMÀLIA: Per què no?

SOFIA: És una bajanada, quina vergonya!

EMÍLIA: Sofia! No va escriure cap retret i si l’hagués escrit, què importaria ara això? No la perdonaries?

SOFIA: Jo me’n vaig, tinc pressa. Llegiu-lo vosaltres, hi estic d’acord. Després m’ho expliqueu?

AMÀLIA: No la vols escoltar?

SOFIA: En un altre moment, ara tinc pressa. De totes maneres agafaré aquest coixí de record, era molt especial per a ella i el vull tenir jo. Adéu.