Ens vam trobar a l’aeroport del Prat una tarda d’agost davant el monument del cavall. A la targeta d’embarcament figurava que ens dirigíem a Verona, hi assistiríem a l’òpera l’endemà.

-Quins plans teníeu?

No havíem plantejat l’itinerari dels dies següents. Estàvem emocionats i la impressió del viatge mantenia la nostra presència en una certa discressió. Portàvem poc equipatge, caminàvem lleugers, vam arribar a cobrir llargues distàncies a peu amb l’afany de ficar-nos on col·locàvem la mirada, i en tornaríem tan plens de records que s’aturaria el ritme quan cada passa del camí de tornada arrossegaria un llast d’emocions arrelat al nord d’Itàlia.

-On anàveu?

Vam gaudir d’uns dies lluminosos. La llum banyava cada racó, tot era nou. L’Adige refrescava els matins de camí a l’estació i els trens atreien les nostres hores pendents d’una il·lusió: el destí.

-Què volíeu veure?

Des de l’entramat ferroviari l’aventura cobrava forma de remolí. Tu em consultaves, ell em mirava i jo li proposava, ell et preguntava i tu consenties, jo ho reformulava i ell ho assegurava, l’aventura cobrava ales i s’estenia per la desconeguda geografia talment com si el tren fos el carbó que dibuixava la nostra història.

-Què us semblava?

La conversa avançava a una velocitat suau entre els camps ondulants i les parades successives, la vida se’ns encenia a la cara a la nova llum d’aquest espectacle generós, copat de cel, de nuvolades majestuoses, desentés d’horitzons ordinaris. Les paraules s’estructuraven en el curt espai entre els nostres seients, a l’ampit de la finestra, al jardí poblat d’expectatives i records.

-Us agradava?

Gaudint de tanta llibertat, una mirada podia dilatar eternament un segon. Fluïem a través del jorn alimentant-nos de palaus i canals, de ponts i carrerons, de les notes d’una orquestra, del vol dels coloms, de mercats, de camins porxats; somrèiem pel so italià, suàvem, ens aturàvem i somiàvem exhausts de la mà del so quotidià que sortia d’un balcó.

-Què fèieu?

La nit del meu comiat a l’estació de Verona sabia que la nostra amistat tenia una forma: el traç d’un somriure.

-Així no els vas ensenyar el projecte que t’havia fet jo?

No.