L’Alícia era una nena amb un serrell prou llarg per imaginar-se el món més sorprenent que els altres. Vivia en una ciutat anomenada La Cleda on s’havien posat de moda unes sandàlies molt elegants de taló i no es trobava altra cosa als aparadors. Un dia es va posar a caminar al llarg dels carrers del polígon industrial del terme com feia tot sovint sortint de l’escola. Enlairant la vista i a través d’una poblada mata de cabell veia turons guarnits de pins darrere les naus. Absurdament es va interessar per arribar-s’hi, mai ho havia fet però els magatzems i els tallers li ho impedien. Estaven tots agafats de bracet, agermanats en un front, com un mur infranquejable d’enreixats que llindaven propietats privades. Més endavant va trobar un carrer cec, havien tapiat amb una paret de contenció de formigó l’esllavissament de la muntanya i l’Alícia es va dir:

-Va arribar-se fins aquí però la van fer recular.

Estava decidida a trobar algun accés cap a la muntanya i finalment el va localitzar. Era una rasa que s’abocava a una alçada semblant a la seva. L’Alícia va passar la vista per l’entorn a l’aguait d’algunes deixalles que fessin la funció d’esglaons, decidint-se per la roda cremada d’un camió. Es va ajudar de les arrels desterrades d’un roure per guardar l’equilibri i empènyer-se cap a l’aventura.

Incorporada a la rasa argilosa, solcada per canals prominents de recorregut inconstant va trobar-se una rata que remanava entre l’escampall d’escombraries que haurien rodolat des del remolc d’algun desaprensiu.

-Què fas tu per aquí?

-Camino cap amunt -va respondre l’Alícia entre relliscades.

-I per què creues casa meva?

-Em sap greu, em pensava que era un camí.

-Apa, apa. Això no és un camí, és la meva rasa.

-Jo no la volia molestar. Si m’indica per on haig de passar, esmenaré el meu recorregut.

La rata arrastrava una funda plastificada coberta de pols.

-Perdoni…

-Aquí no hi ha camí, això és una rasa.

L’Alícia, resignada a franquejar la vivenda de la rata, va continuar grimpanat entre bosses, xarxes, cinyells mig colgats de pedres fins un terraplè erm. Aquí se li van afrontar un parell de gossos salvatges esbojarrats. Entre lladrucs va poder entendre:

-Això és casa nostra, fora!

-No els vull molestar, estic buscant el camí. Imagino que hi haurà un camí des dels turons fins a La Cleda, però no el trobo.

-Has vist mai algú caminant per aquí? -va preguntar un gos a l’altre.

-Fins que ha aparegut aquesta nena, no sabia quin aspecte tenien els humans. Certament tenen cames, però mai havia vist ningú fent-les servir!

Els gossos van apropar-se-li i amb el morrió humit van olorar-li les mans impregnades amb l’aroma de les arrels, els genolls estarrufats i empolsats.

-Deixeu-me passar, si us plau!

Els gossos tafaners l’estudiaven, confosos amb la nouvinguda.

-Només vull trobar el camí!

Van començar a mossegar-li les sandàlies. Els colors llampants i les tires plastificades els recordaven les joguines repartides per tot l’indret i s’havien encapritxat d’aquells objectes banyats amb l’olor de la nouvinguda.

-Voleu les meves sandàlies? Sense elles no puc caminar.

-Serveixen per caminar? -va preguntar-li un gos mentre contemplava com el seu amic feia saltar pels aires la sandàlia que l’Alícia s’havia descalçat primer.

-Potser aquí no…

L’Alícia va aprofitar la distracció dels gossos per continuar en la direcció que havia pres i la llengua de terreny es va estrènyer. Als seus passos apareixien desconeguts afluents que descendien fins La Cleda: estava convençuda que no la conduïrien cap a casa, ben al contrari; se sentia complaguda. Va aprendre que el camí no s’acaba: el tallen la planificació urbanística, les inclemències del temps, però es pot seguir a través de la nova fisonomia de la ruta i potser és fins i tot més divertit saltar algun marge o relliscar damunt la cresta d’algun solc, ajudar-se amb les mans i el paner per reduir la perillositat del terreny i continuar engrescada a través de l’entramat de camins que finalment apareixen a la vista com un devessar de possibilitats. Va recordar que l’esforç condueix cap una via promesa flanquejada d’arbres frondosos des de la qual es pot observar La Cleda i eventualment prendre-hi el camí oposat.