Al segon mes de treballar a la botiga tot semblava un avorriment. Al davant de l’entrada, al banc situat al racó més assolellat de la plaça, el meu tedi resultava poc rellevant en permetre’m l’estabilitat i la comoditat que volia; aquells dies solia asseure-m’hi en tancar la persiana per amarar-me profundament dels crits de la canalla, dels esquitxos de la font, de les converses i de la llum platejada del capvespre que llepava sàbiament les façanes més elevades, com el somriure que inundava la meva cara en respirar. Em conformava.

Tot i que mai havia atès aglomeracions ni havia manifestat cap queixa per excés de feina, va arribar-me una companya darrera el taulell, la Consuela, i a l’interior de la botiga es va fer de dia.

La Consuela era italiana, parlava l’espanyol amb la musicalitat napolitana i em saludava amb un preciós: “Ciao bella!” seguit d’una càlida abraçada i tot banyat per un somriure com si es tractés d’un babà de ron. Vestia amb colors vius, botes de canya alta i escots generosos. Es cobria amb una melena assalvatjada guspirejada de cabells blancs que ens feia pensar en els primers quaranta.

Als pocs dies d’estar en plantilla, la Consuela va dirigir uns petits canvis a l’estil de l’establiment sense comptar amb la meva avinentesa. Ella era parenta política del propietari però tanmanteix no vaig evitar expressar els meus dubtes.

-¡Oh bella! ¡Qué triste me siento si no te gusta!

Nosaltres veníem roba confeccionada per la llar especialitzada en el gust de la tercera edat. El nostre principal proveïdor era un conservador afèrrim sense fills que ens havia dit que en arribar la juvilació tancaria l’empresa; era el millor amic del propietari i segurament compartien plans. La Consuela semblava més disposada a ampliar el nostre target amb la veu d’Eugenio Bennato a tot volum enlairant el vol dels coloms.

Vaig pensar que algunes vegades la tristesa s’amaga darrere màscares d’eufòria. La vaig agafar de la cintura cap a la plaça un capvespre, juntes vam restar bona estona contemplant l’ambient. Jo volia que la seva enyorança es dissipés amb la nostra calidesa catalana, a vegades el tracte aspre del client pot deixar l’humor en suspensió. En acomiadar-nos, la serenitat ens invaïa.

L’endemà al matí va arribar a la botiga amb un amic seu. Era un personatge molt estrany, hieràtic. Ell era català però parlava amb la veu tan amagada que la Consuela va haver-me de repetir el seu nom. Es deia Eugeni.

-Estic encantada de conèixer el teu amic.

-Pero yo te prefiero a ti -em va dir la Consuela a cau d’orella. I per un moment, lliure d’argumentacions, vaig creure que el seu secret gaudia de tota la naturalitat del món.

Van arribar unes clientes al ritme Di Contrabbando, puntejant els moviments acartronats per l’artrosi. Vaig fixar la vista en l’Eugeni, s’estava apropiant secretament d’uns motius de tela per apedaçar genolleres. Tant bon punt la Consuela ho va veure li va clavar una escridassada en italià comparable a la força d’una pedregada, li va buidar les butxaques i el va empènyer fora la botiga. Allí s’hi va quedar, per sempre més.

-Caram! Quin caràcter que té aquesta noia! Això és el que fa falta en aquest barri on mai ens sentim segures de res.

Havia arribat la Pizzica a l’establiment i la Consuela ballava aliena a l’entorn: botava, enllairava les mans, onejava el seu formidable cos al ritme de la música i l’espai es transformava al seu pas, els paquets que havien senyorejat el negoci es retiraven de la sala de ball i en una vora, dues cadires rebien cada tarda la presència d’unes clientes ocioses que no venien a comprar.

La Consuela no decantava responsabilitats: feia inventari, rebia les comandes, arxivava els albarans, actualitzava els comptes, netejava l’establiment, atenia la clientela però tot ho feia a la seva manera, sense tolerar les meves formes, com si albergués la creença que m’havia d’adoctrinar en la seva dolcesa italiana. Jo creia que la meva joventut hi influïa i valorava els seus esforços per moldejar la meva sobrietat, aplaudia les seves representacions i danses amb la finalitat que es sentís tan còmoda a la botiga com jo havia decidit sentir-me quan vaig acceptar la feina, perquè segurament la trobava tant bonica com ella es sentia quan giravoltava i somreia a tothom.

L’Eugeni seguia fent guàrdia a l’entrada, sense parar molta atenció a la vida de l’interior. Arribava poc temps després que nosaltres obríssim al matí i a la tarda amb una bossa de pipes als dits. La Consuela l’esbroncava per l’escampall d’esclofes i li etzivava una escombra amb la que de passada el feia netejar tota l’entrada. Mentre escombrava, l’Eugeni cantava amb un desafinament rotund cançons precioses que precisarien l’acompanyament de la guitarra. La Consuela llegia la impressió a la meva cara i ràpidament encenia l’Eugenio Bennato per tota la jornada i girava i girava com si ella fos un vinil amb la missió d’ensordir el grill.

Jo fabulava sobre aquell individu arrelat a la porta i des d’algun racó de la meva consciència, amb grans dosis de recança, l’emparentava amb la ballarina.

Van arribar els dies tristos. La Consuela es trobava malament. No podia quedar-se molta estona a la botiga i es queixava de mal de cap. Parlava més a poc a poc, arrossegant la veu des de la nit de la seva semiconsciència. Es recolzava al taulell i esforçava la vista amb la mirada en blanc. Em vaig equivocar intentant animar-la amb la seva música preferida i em va castigar amb una profunda ràbia descomunal que segurament havia sentit tot el barri. En efecte, les dues vam esdevenir unes porugues desconegudes, ferides i dolgudes, cada una per raons enfrontades: jo la temia i ella rabiava per aquesta desconfiança i es dolia per haver perdut la meva estima, suposadament irreparable com els bocins de vinil al damunt del gramòfon.

Un dia que la Consuela no hi era va arribar el responsable de l’establiment, el Manel.

-Té una classe d’esquizofrènia, s’havia deixat de prendre la medicació.

El Manel va desaparèixer, sense parar ni esment a la presència de l’Eugeni ni a la meva ràbia per haver-me amagat aquest fet i no dictar-ne les conseqüències. Aleshores estava completament segura que volia recuperar la Consuela inicial amb un control exhaustiu de la seva medicació. N’estava tant segura que res tenia sentit darrera la persiana tancada. Vaig acomiadar les dues velletes i em vaig encaminar a la botiga de música a comprar un nou vinil de l’Eugenio Bennato. L’Eugeni esperava al carrer i carregada amb aquella lírica de llibertat sota el braç vaig tenir la primera gran revelació sensata: invertiríem els rols i en aquesta ocasió seria ell qui em guiaria fins la meva amiga; tot i que ja m’olorava on la podia trobar, no tenia esma de presentar-m’hi sola.

La tarda seguia preciosa, confosa en un cel blau de tardor, els coloms s’enlairaven i pessigollejaven les façanes com les cares eternes del veïnat, i els esquitxos de la font conservaven la mateixa frescor que els primers dies que sortia sola a inspirar glopades de llibertat. Tot i que s’havien succeït uns dies curulls d’emocions, en el fons només havia canviat una cosa: començava a conèixer la meva amiga italiana. La tarda avançava paral·lelament a les meves meditacions però l’Eugeni, hieràtic, només esperava que arribés el moment. Quan va iniciar el pas es van encendre totes les faroles. Caminava alegre, remenant els malucs. En algunes cantonades es parava, observava un plataner. Va arribar a donar una volta completa a una illa de cases. Jo estava engrescada, ell cantava i xiulava les seves cançons. Canviava de vorera sovint però corria en travessar. Quan va adonar-se que el seguia, es va inquietar i avançava de gairell. Jo vaig fer per apropar-m’hi i disculpar-me però ell fugia i ràpidament vam arribar a la residència.

Una noia el va rebre, li va passar el braç per l’espatlla i el va fer entrar en unes dependències. Una altra em va atendre a mi.

-Busca algú? En què la puc ajudar?

-Busco la Consuela, li porto un regal.

-Avui es trobava malament, està al seu llit però segurament l’alegrarà rebre-la.

La Consuela estava serena, al seu costat hi havia el Manel.

-Li estava dient que és molt important la medicació, entre tots l’hem d’ajudar.

-Per què no t’ho prenies?

La Consuela es va posar a plorar.

-Escucho voces… Mi mente se abre… todos están ahí… a veces se para… y a veces va muy rápido… ¡estoy tan cansada!

La Consuela plorava desconsoladament. Li vaig entregar el disc de l’Eugenio Bennato amb una mica de por per la seva rebuda però ella el va agafar i em va somriure dolçament. Es va aixecar i el va col·locar al gramòfon. La seva música la convertia: la Consuela tornava a ser una nina giravoltant alegrement per l’habitació.