Un batalló de la Lleva del Biberó es trobava bloquejat en algun punt del pirineu lleidetà l’agost de 1938. En la paret enfront del congost s’hi trobava un batalló dels nacionals i, entremig la font. La set i l’angoixa portaven més d’una setmana enfrontant-los, no rebien altres instruccions, s’havia plantejat una estratègia de desgast.

Un tinent nacional havia començat la brega del Toro, torito quan algun valent es decidia a jugar-se la vida per descendir al fons a recollir un xic d’aigua. La vessant republicana permetia alguns amagatalls entre el serpenteig del camí però la cançó dels nacionals els envigoria, alçava una pluja de bales indòmita, flagrant i endimoniada, capaç de convertir l’aventura en un determinant i funest destí.

Els companys, paral·litzats per la por, canviaven les mínimes esperances en desesperació. A través de la set empatitzaven amb el company caigut però la ràbia els disposava a carregar el fusell per contestar l’actuació i el seu tinent els ho exigia:

-Mateu-los a tots o acabaran abans ells amb vosaltres!

Un d’ells, que comptava amb disset anys poc complerts però que no havia passat un moment de la seva vida sense argumentacions, va decidir errar tots els trets: en aparença apuntava, però allò que el distingia era la seguretat en disparar. El seu company s’hi va fixar.

-¡Otro toro cae! ¡Otro toro cae! Torito, valiente, zarandea la colita y te meto una bala en el vientre.

Tots els nacionals reien i aquest riure els feia més valents. Després venia l’escomesa d’insults i els trets feien diana als soldats deshumanitzats.

-Dispara! Mata a tots aquests mal parits!

Però aquest noi, tot i que estava segur que el matarien, no volia matar a ningú. No volia treure cap vida, no volia ser el responsable d’acabar amb cap d’aquells nois que els insultaven abans de disparar, emborratxats de por i de pólvora, cap d’aquells que havia tingut ocasió de mirar els ulls a través de la distància, sense que l’hagués disparat. No volia matar a ningú que en la sobrietat de la post-guerra, havent superat l’odi i el rencor, el pogués abraçar i presentar-li la família.

-Dispara, collons!

Una bala amb massa punteria va encertar la cara d’aquest company, que va caure a l’instant fulminat, rere el ressó de la seva imprecació. I la pena, oh sí! una immensa tristesa es va instal·lar al llagrimal del nostre noi perquè era capaç de respectar la vida però mai seria capaç de perdonar.

LA FONT DE LA MORT

Sobre terreny de ningú,
en plena guerra, en el front,
existeix modesta font,
en lloc molt inoportú.

Situada al bell mig
d'ambdues línies de foc
sens matolls, ni arbres tampoc,
fa augmentar el letal promig.

Aquesta font és l'esquer
per les ires dels dos bàndols,
en compartim tots els tràngols,
punt fatídic n'esdevé.

Com monstres ens conceptuen,
amb desig d'exterminar—nos
sense deixar d'assetjar—nos,
amb rigor bèl·lic actuen.

Nosaltres, tot el contrari;
previ acord trascendental,
quan disparem, ho fem alt,
per cap baixa no causar—hi.

Per no afeixugar consciències
matant amics innocents
(probablement impotents),
no ens plau eclipsar existències.

Matar en erm converteix
la parcel·la que habitem,
altrament si cultivem
altres lloances mereix.

Si els soldats (dits enemics)
obressin d'igual manera
no viuríem la quimera
que ens causa tants embolics.

Aquella aigua ens és precisa
per a poder subssistir,
hem d’exposar—nos morir;
aquesta és la veritat llisa.

Sense altra font a l'abast
per bé de nostre destí
en un entorn sec i roï,
fins i tot n'és mort el past.

Ja ens valem de fosca nit
per fer nostres provisions,
sentim trets per tots cantons
rera el més tènue brogit.

Hem tingut morts i ferits
d'entre el conjunt de companys,
morint en aquests afanys
amb la cantimplora als dits.

Si atziac es mostra el destí
per un amic entranyable
i en la lluita inseparable,
també atziac pot ser per a mi.

És paradoxal el cas:
qui avui s'obstina a matar-me
sentirà goig de trobar-me,
joiós m'allargarà el braç...

...quan ja finit el terror
de la guerra fratricida,
els qui hauran salvat la vida
i eradicat el rencor.

Qui pot evitar una guerra
i així no procedeix
enèrgic rebuig mereix
de tots els éssers de la Terra.

Isidre Junyent.