Un dia qualsevol, mentre m’estava prenent un cafè amb llet al bar de sota casa meva, on sempre acostumo a passar en un moment o altre del dia, i on tothom em coneix perquè tots els veïns del carrer fem si fa no fa el mateix, tenia assegut al costat el venedor aquell que “ara recordo que encara dec tres euros i mig que no portava a sobre!” i em va dir: “Ja m’ho pagaràs!”.

-Són bon els cafès aquí, oi Clotilde?

“Déu meu!” vaig pensar jo; perquè una cosa és que em tinguin vista i sàpiguen que sóc del carrer i que sempre entro i surto per la mateixa porta i una altra ben diferent és que sàpiguen el meu nom. I quantes coses més pot saber la persona que tens al costat?

-Com saps el meu nom?

Li devia fer gràcia la pregunta.

-Jo sé moltes coses. Sóc una persona un pèl… detectivesca.

-No m’ho crec!

-Que sí dona! Fins i tot, si m’apures, et puc fer un joc de màgia. Per que vegis que la informació, enlloc d’allunyar-se’m, em ve a trobar.

-Ostres! A veure. Fem màgia, però només aquella màgia que es fa davant un cafè amb llet.

-Mira que bé. Precisament el truc que ara em ve més de gust és ben fàcil de fer. Agafa aquest tovalló i, a veure… si hi ha un bolígraf per aquí a la vora… mira, de moment no fan servir aquest… Oi que ens el deixes un moment? Hauries d’escriure, sense que jo ho veiés, el que ara et passa pel cap.

Déu meu! En aquell moment no sabia pas què escriure-hi perquè si aquell noi llegia: “els diners que porto són pel cafè amb llet” em posaria en un bon compromís.

-Ja està oi?

I ell, apartant la vista del tovalló enlloc d’acostar-s’hi i movent els dits com un pianista escalfant, va endevinar:

-”No sé què escriure”.

-Pas…

-Ah, bé… “No sé pas què escriure”… de descendència francesa… ja ho veia amb aquestes erres un pèl guturals…

-Molt bé! -feia jo tot aplaudint i molt divertida.

Al cap d’una estona va continuar:

-Això no és tot. Encara avui, per la banda de Tarragona, es continua ballant la Sardana Deslligada.

-Impossible! El tres i fora la lliga!

Al cap d’un moment vaig adonar-me del disbarat que estàvem dient, perquè a banda del magnífic poema de Joan Maragall, l’única sardana desfeta es ballava en un dels relats que vaig escriure fa temps immemorial.

-Tot el que s’escriu, en un racó o altra del planeta, o bé d’aquest univers, succeeix. Sí. No em miris amb aquesta cara d’incrèdula. Tots els fets, tots els sentiments, totes les trames troben l’ocasió d’interpretar-se a la vida dels mortals. L’essència de l’Efecte Papallona. Quan alguna cosa es mou dins el cervell d’un escriptor, quan els neurotransmissors es disposen en l’ordre d’una idea per ésser escrita, succeeix aquest miracle: el subjuntiu es torna indicatiu. I jo vaig llegir-te.

-Et pagaré el que et dec, t’ho prometo.

I just després de deixar l’equivalent del cafè amb llet damunt la barra, vaig marxar pitant fins davant el meu ordinador. On es trobaven els dos amics que van muntar l’hostal “Pou de feines” al conte que vaig escriure el març? Potser a Holanda, la terra de l’harmonia? Vaig traduir el nom de l’hostal al Google Translate i vaig col·locar aquells mots al buscador de la xarxa. Efectivament, en un poblet pròxim a Amsterdam, feia dos anys que rutllava un negoci, completament subvencionat per l’estat, que consistia en un hostal on els hostes treballaven per mantenir obert l’establiment i allotjar altres visitants, el temps just perquè els primers s’animessin a obrir altres negocis o fossin contractats per la competència. “L’incubadora de treballadors!” vaig exclamar, “Em pensava que només existia a la meva imaginació!”.

On és la família que viu en una casa de vidre? Déu meu, l’Horaci, embogit per la incomprensió de la seva esposa, es tirarà pel balcó amb les ales gegants de papallona! Ho haig d’impedir, li haig de fer entendre que la seva muller se l’estima tal com és, que no fa falta que ella aprengui a recitar Baudelaire amb el cor palpitant d’emoció. Que responsable que em sentia en aquell moment! M’havia convertit en el personatge de l’últim drama: la noia embolicada en lletres i paper i engabiada al seu escriptori. I per la recerca, jo no coneixia tots els idiomes del món. Tant de bo em pogués posar en contacte amb la Carme Junyent, però aleshores no podia, tenia una tasca més important a fer.

Seguint el guió de la història més recent, les quatre monedes en fila índia, van tirar-se pel balcó en el moment que el carrer estava buit. Malgrat l’impacte i el rebot van refer la cua marcial per la vora de la vorera i van relliscar per la rampa rasclada. Van seguir rodolant amb uns equilibris magistrals sobre les reixes del clavagueram, van creuar la carretera esquivant el forat i la taca d’oli i contra les lleis de la física, van pujar a la vorera amb quatre salts de trapezista. I per les ranures de les rajoles van seguir el seu camí, cedint el pas als vianants, girant-se a la dreta o a l’esquerra per mantenir aquella distància tan humana que ens agrada respectar. Brillaven com lets a mitja nit dins les meves pupil·les. I quan van trobars-se davant la porta de vidre de la botiga, van esperar que sortís l’últim client i es van colar per la ranura i van ser ben rebudes pel jove botiguer que ja les estava esperant.