Després de passejar-se pels passadissos de l’institut, la professora d’estadística va fer aquesta observació al professor de llengua catalana:

-Crec que els nostres nois i noies es miren la mort des de la por.

Estaven en vigíles de Tots Sants i els alumnes, amb certa espontaneïtat, havien guarnit el centre amb motius de Halloween vertaderament terrorífics: taüts medievals regalimant sang, teranyines, màscares de carvassa, vampirs que en l’acte de mossegar algú somriuen, lletres que perden consistència… en fi, la tradició anglosaxona havia inspirat tota la decoració. Els alumnes estaven molt suggestionats amb la por, a la mínima ocasió els graciosos tancaven els seus companys en aules fosques sense la il·luminació del sostre i les finestres. Per aquest motiu, els professors feien la ronda de la guàrdia amb més rigor.

-Què se n’ha fet dels nostres rituals d’acceptació?

Mentre el professor de llengua recollia un entrepà que circulava de peu en peu va preguntar:

-A què et refereixes?

Hi havia molt xivarri i empentes.

-No sé com explicar-me, i em pregunto quants d’ells visitaran aquests dies algun cementiri o bé quantes famílies… em refereixo als seus pares… quanta gent mantindrà la tradició.

Tant un com l’altre delien per continuar la conversa però tenien molta pressa per recollir els materials de classe als propis departaments i encaminar-se cap a les seves aules. Abans de marxar cap a casa van repescar el tema, i decidiren organitzar un treball interdisciplinar per tal que els alumnes estudiessin una tomba escollida del cementiri municipal, a partir de les tècniques estadístiques de recompte que coneixien i a partir de la descripció. Des que la cap d’estudis els acceptés la proposta i ells anunciessin oportunament el treball als alumnes fins la data d’entrega va córrer una setmana: els curiosos dies que girem la vista cap el cementiri.

II. Els còdols

L’Arnau i l’Esteve sabien que la Mònica i l’Eulàlia també eren al cementiri. Al llarg de tot el camí els havia fet gràcia que escollissin el mateix dia, estaven segurs que per motius diferents. Ells estaven molt engrescats amb una proposta que els suggerís jugar en un lloc carregat de simbolisme i misteri. Quan ho havien dit a casa, no s’ho creien. Aquell mateix matí, la mare de l’Arnau s’havia arribat a l’IES per consultar a la professora d’estadística, que tenia en molt alt concepte, la veracitat de la proposta. Fos com fos, els dos professors responsables i les seves parelles s’havien deixat caure a la cafeteria de davant del cementiri per estar a l’aguait de la posada en acció del projecte.

L’Arnau i l’Esteve corrien per la plaça principal del recinte apedregant-se, feien molt de rebombori. El Tomàs, un company de curs, se’ls va mirar avergonyit, ell considerava el respecte al cementiri i a tots els morts: dins cada tomba hi havia el cos enyorat d’una ànima immortal. Va mantenir-se’n moderadament apartat, per ésser testimoni d’alguna possible profanació; va decidir que s’hi quedaria fins assegurar-se que ells n’haguessin marxat.

-Ostres tu! Aquest devia ser com nosaltres en vida. Mira quantes pedres que ha arreplegat! -va exclamar l’Arnau.

-Quin bergant més afortunat! Però crec que és una mica egoïsta de voler-les totes per a ell. Doctor Amorós, gasiu, han arribat els repartidors de pedres.

Amuntegats a la llinda de la tomba, enlloc de flors i perfileria dorada, reposaven una colla de còdols indicadors de totes les visites que recentment havia rebut el recordat doctor Amorós. Una inscripció amb lletres rònegues equilibrava la combinació de la làpida: “donde antes morían todos se salvaron millones”.

L’Arnau i l’Esteve, sense saber que aquest doctor havia apostat des dels principis més incrèduls per la penicilina i n’havia facilitat la diponibilitat activament, van repartir els seus còdols entre altres tombes velles que tenien imatges de colors: una làpida pròxima presentava un colom volant, tindria una visita; enllà del passadís, en un segon pis, es podien observar unes balances que també acompanyarien el seu còdol; van veure el globus planetari dibuixat amb lletres d’altres alfabets i els va fer tanta gràcia que també li varen propinar una d’aquestes pedres; així van procedir amb la làpida d’un amant de la llibertat que gaudia d’unes robustes cadenes trencades; amb una eminent professora que s’havia fet pintar un llibre obert per sostenir el seu nom; amb una defensora de la igualtat que amb els seus punys subjectava dos canells més en senyal de consolidació; amb un atrevit cooperant internacional que li havien rendit homenatge amb el dibuix d’un mapa de Peters invertit.

Els dos nois estaven la mar d’entretinguts però resulta que justament aquell dia era l’aniversari de mort del doctor Amorós. La seva tomba rebia un degotar de visites de vellets i velletes agraïdes que anaven col·locant nous còdols a l’ampit. Al principi, a l’Esteve i l’Arnau, els va semblar una diablada.

-Per tots els morts! Han reaparegut les pedres del doctor Amorós!

-Són les mateixes?

-I com vols que ho sàpiga, això?

-Anem a veure les tombes divertides.

Si un instant abans estaven mig espantats aleshores van considerar seriosament que el cementiri els estava jugant una mala passada. Van advertir que hi havia moltes més pedres davant les tombes divertides i els semblava que adoptaven formes diabòliques.

-Espera’t, espera’t. Segurament la Mònica i l’Eulàlia estaran de broma.

Van mirar cap a l’entrada, on les havien vist treballant, però ja no hi eren.

-Ja no hi són. Deuen haver marxat.

-Potser no ens havíem de riure de les pedres del doctor Amorós.

-Tornem-les al seu lloc. Córre! Agafem les pedres de les tombes divertides i tornem-les al doctor Amorós.

Però la resta de tombes estaven ben buides i ningú semblava que les hagués netejat. De cop i volta, una ventada va enlairar tots els símbols marejats per aquest ritme, desvetllats pels presents que apareixien i desapareixien, polaritzats per la trapelleria dels alumnes i volant, volant lleugerament, alguns es van adherir a les peces de roba que l’Arnau i l’Esteve vestien. La compassió els va donar ales i allí sota hi van protegir tots els vellets que rondaven pel cementiri, el vigilant apressat i el candau a la porta.

III. Les flors

La Mònica i l’Eulàlia buscaven la tomba d’Antoni Franch, el comandant dels sometenistes catalans de la Batalla del Bruc que havien estudiat a l’institut. Se la imaginaven tan coberta de flors com reconeixements feia la professora d’història. Els havien explicat que Napoleó Bonaparte va traïr el govern central amb l’excusa de creuar la península per conquerir Portugal, però un cop les tropes de l’emperador es trobaven en terres espanyoles, van tancar la boca amb el caramel a dins. La classe de 3er d’ESO sencera va reaccionar amb indignació a la traïció, sense molestar-se per la ingenuïtat maliciosa del govern central.

L’any 1808 era un temps de revolució ja que a causa de la guerra, les exportacions a les colònies d’Amèrica s’havien vist afectades molt negativament i els obrers a l’atur descarregaven el seu malestar allistant-se voluntàriament al sometent, que pagava de forma prou interessant. Els alcaldes eren afectes al règim francès i van fugir o foren víctimes de la resposta del poble. Antoni Franch fou prou capaç d’organitzar els seus homes encesos d’indignació i irritabilitat, prou valent per encarar la columna del brigadier Schwartz, per bé que s’acompanyava de la tropa uniformada de l’oficial Wimpffen, i prou hàbil en armes per aconseguir-ne la retirada.

A la classe de la Mònica i l’Eulàlia hi ha un company francès de la banda del Rosselló que va preguntar:

-Què hagués passat sense l’Antoni Franch?

Les noies avançaven amb els apunts a les mans pels passadissos del cementiri buscant la sumptuositat, s’hi estigueren molta estona. Fins i tot van veure el joc de l’Arnau i l’Esteve i amb discreció varen col·locar un grapat de còdols a la llinda d’unes tombes ben decorades. Però la tomba de l’Antoni Franch és a l’entrada, entre les inicials. La làpida és de marbre envellit, a mig metre d’alçada i hi ha cisellada aquesta inscripció:

<Sepultura del primer comandante de guerrillas catalanas de la independencia española. D. Antoni Franch Estalella, Tinent Coronel Capdill de la Jornada del Bruch [...]>

-Què et sembla? -va preguntar la Mònica.

-És una tomba molt senzilla i no fa justícia a un heroi.

Les noies, amb ganes de rejovenir la història o formar-ne part, es van mirar enriolades, van obrir les motxilles i s’armaren amb rotuladors ben virolats per tal d’imprímer a la llosa flors de tota mena, per tal de testimoniar amb fotografies l’homenatge que reben els protagonistes de la nostra història. En acabar van marxar a fer una volta pels jardins del recinte.

IV. Els plors

El Tomàs estava molest amb els seus companys. Va veure com enredaven algunes tombes amb pedres que no li semblava que traguessin cap a res i les va espavilar. Així, per evitar enfrontaments, va avançar cap el fons del cementiri i atret per uns plors va anar a parar a l’aplec d’un enterrament gitano. El constituïen poques persones, portaven moltes flors, eren un esclat de vida per afrontar la mort, però no hi hauria prou pètals per eixugar el torrent de llàgrimes que ploraven aquells familiars. El Tomàs estava sorprès però es va fer el propòsit de no plorar, a raó del seu rol d’espectador de l’escena. Va poder veure una fotografia de la difunta entre els rams de flors: era una noia jove i serena. Els enterramorts feien avançar el taüt pel forat. Un home ferm, d’una quarantena, s’ho mirava emmudit des de molt a prop de la paret. Una nena petita, semblant a la noia de la fotografia, plorava tímidament mirant cap el senyor i cap a una senyora que cridava i semblava a punt de desmaiar-se. La sostenien dues altres senyores, una de jove i una de més gran. Un noi plorava callat, pàlid, subjectat per una dona més serena. Tots ells sostenien rams però quan els operaris van acabar de col·locar el ciment al forat, ningú s’atreví a deixar-los: estaven literalment segrestats per la tristesa i el plor. De moment no hi hauria làpida. La nena va recollir de les mans dels familiars les ofrenes i les va deixar amb delicadesa. Després d’això ningú es va veure amb cor de marxar, tampoc el Tomàs. El sol banyava l’escena, un grapat d’ànimes de rigurós negre s’havien quedat atrapades a l’instant que la seva estimada els deia adéu. L’home ferm, tintinejant, va caure a la paret i van cridar el Tomàs perquè els ajudés a mantenir-lo en peu. Mentre s’encaminaven a la porta de sortida, la senyora més serena va oferir un mocador al Tomàs que plorava desconsoladament com si s’hagués partit la presa d’un embassament.

V. El comiat

Des de la cafeteria, els professors i les seves parelles es preguntaven si el projecte hauria situat els alumnes en una situació difícil d’afrontar, si gaudirien de prou maduresa per aprofitar-lo. Redefinien la intenció del treball de cara a l’avaluació, intentant calibrar les implicacions d’aquest aprenentatge. Entre tant van veure sortir el Tomàs fet una Magdalena i acompanyat pels familiars d’algun difunt. La professora d’estadística va córrer a buscar-lo abans que aquests l’incloguessin al seu vehicle.

-Vina noi. I a tu què t’ha passat?

-No res, no res… - feia eixugant-se les llàgrimes.

Com que no es recuperava, el van asseure entre ells i li van servir una til·la.

Uns instants després però força abans que els professors haguessin previst la clausura del cementiri, l’Arnau i l’Esteve, excitadíssims, feien cap a fora amb una colla de vellets i el vigilant de l’indret. El professor de llengua va creuar rabent la carretera per encalçar-los i els va conduir a la cafeteria.

-Vosaltres esteu molt esverats, què us ha passat?

-Déu! Les pedres del doctor Amorós i les tombes divertides!

-Com?

Els van aconseguir un parell de cadires per tal que es recomponguessin i expliquessin el seu cas. Mentre esperaven van veure que la Mònica i l’Eulàlia treien els braços per les reixes de la portalada del cementiri.

-Auxili! Ens han tancat. Auxili!

Alguns vianants s’aturaven per assistir-les però els professors van acudir-hi per calmar-les.

-Ostres tu! Potser que passem aquest projecte als de batxillerat… - va fer la professora d’estadística resignada.

-Millor, però ara no hi pensis i treu el mòbil per trucar el vigilant. Au, marca aquest número d’aquí…

Els professors, ocupats calmant les noies i trucant el vigilant, no van estar al cas que els símbols, carregats de color, voleiaven vaporosament sobre els jardins del recinte, empesos pels corrents d’aire i les tribulacions, atrets per l’aroma dolcíssim d’un bon grapat de rams de flors frescos que reposaven a la llum d’una tarda de tardor sobre una tomba gitana fins imprimir-se a la paret fresca de la mort.

A través d’una entrevista que va publicar La Vanguardia el 21 de novembre de 2004 i de les explicacions d’alguns blogs, he obtingut dades que mantenen la meva curiositat. Amadeu Casellas assegura que és el pres més veterà de Catalunya, ha conegut totes les presons del territori i denunica activament les autoritats per robatoris, estafes, abusos i falsificacions. Així, la Generalitat i el Síndic de Greuges són conscients de la seva influència.

El 1979 va entrar a la Model per primera vegada, a la galeria dels presos polítics, a conseqüència de robatoris amb armes, recollint més de 2 milions de pessetes. L’Amadeu dividia el botí en tres parts: enviava diners al grup anarquista, en repartia de forma anònima entre famílies necessitades i es quedava la resta. Compartia l’independentisme i el republicanisme amb Terra Lliure i la lluita contra el sistema amb el Grapo. El 1982 fou tornat a empresonar per atracaments i finalment el 1986 el van condemnar a 30 anys.

Ha protagonitzat 6 fugides, 4 de les quals amb èxit. Més de 50 vagues de fam, amb un récord de 100 dies sense menjar que finalitzaren el 21 d’octubre d’aquest 2009, després de patir dues crisis que el varen deixar pràcticament en coma. Crec que denunciava l’aturada en la tramitació dels permisos per canviar el seu règim a presó atenuada. Actualment porta 23 anys tancat, si bé sembla ser que el temps màxim permès és de 20 anys. Crec que no té delictes de sang.

Des del descobriment de l’anarquisme el 1973 a Balenyà fins ara han transcorregut 36 anys de lluita; enguany ha sigut assumit per la CNT. Ha actuat violentament contra el sistema, ha acumulat odi i rencor. Ha participat en una posició ben singular en els episodis que han transformat la presó en la Catalunya democràtica: és artífex de tensió i ha rebut la repressió.

En l’entrevista esmentada l’Amadeu afirma que mai s’ha drogat i això m’ha cridat l’atenció, no pas perquè vulgui entrar en judicis escrupulosos, sinó per la significació que té en definir un pres que afirma no penedir-se dels seus actes. És l’Amadeu una persona responsable?

L’any 1999 Miquel Martí i Pol va escriure-li un poema que començava: “Què has fet per passar 20 anys a la presó?”; també m’ho pregunto jo en rebre la visita dels teus manifestos en un llenguatge que parla massa llengües.

Un tinent nacional havia començat la brega del Toro, torito quan algun valent es decidia a jugar-se la vida per descendir al fons a recollir un xic d’aigua. La vessant republicana permetia alguns amagatalls entre el serpenteig del camí però la cançó dels nacionals els envigoria, alçava una pluja de bales indòmita, flagrant i endimoniada, capaç de convertir l’aventura en un determinant i funest destí.

Els companys, paral·litzats per la por, canviaven les mínimes esperances en desesperació. A través de la set empatitzaven amb el company caigut però la ràbia els disposava a carregar el fusell per contestar l’actuació i el seu tinent els ho exigia:

-Mateu-los a tots o acabaran abans ells amb vosaltres!

Un d’ells, que comptava amb disset anys poc complerts però que no havia passat un moment de la seva vida sense argumentacions, va decidir errar tots els trets: en aparença apuntava, però allò que el distingia era la seguretat en disparar. El seu company s’hi va fixar.

-¡Otro toro cae! ¡Otro toro cae! Torito, valiente, zarandea la colita y te meto una bala en el vientre.

Tots els nacionals reien i aquest riure els feia més valents. Després venia l’escomesa d’insults i els trets feien diana als soldats deshumanitzats.

-Dispara! Mata a tots aquests mal parits!

Però aquest noi, tot i que estava segur que el matarien, no volia matar a ningú. No volia treure cap vida, no volia ser el responsable d’acabar amb cap d’aquells nois que els insultaven abans de disparar, emborratxats de por i de pólvora, cap d’aquells que havia tingut ocasió de mirar els ulls a través de la distància, sense que l’hagués disparat. No volia matar a ningú que en la sobrietat de la post-guerra, havent superat l’odi i el rencor, el pogués abraçar i presentar-li la família.

-Dispara, collons!

Una bala amb massa punteria va encertar la cara d’aquest company, que va caure a l’instant fulminat, rere el ressó de la seva imprecació. I la pena, oh sí! una immensa tristesa es va instal·lar al llagrimal del nostre noi perquè era capaç de respectar la vida però mai seria capaç de perdonar.

LA FONT DE LA MORT

Sobre terreny de ningú,
en plena guerra, en el front,
existeix modesta font,
en lloc molt inoportú.

Situada al bell mig
d'ambdues línies de foc
sens matolls, ni arbres tampoc,
fa augmentar el letal promig.

Aquesta font és l'esquer
per les ires dels dos bàndols,
en compartim tots els tràngols,
punt fatídic n'esdevé.

Com monstres ens conceptuen,
amb desig d'exterminar—nos
sense deixar d'assetjar—nos,
amb rigor bèl·lic actuen.

Nosaltres, tot el contrari;
previ acord trascendental,
quan disparem, ho fem alt,
per cap baixa no causar—hi.

Per no afeixugar consciències
matant amics innocents
(probablement impotents),
no ens plau eclipsar existències.

Matar en erm converteix
la parcel·la que habitem,
altrament si cultivem
altres lloances mereix.

Si els soldats (dits enemics)
obressin d'igual manera
no viuríem la quimera
que ens causa tants embolics.

Aquella aigua ens és precisa
per a poder subssistir,
hem d’exposar—nos morir;
aquesta és la veritat llisa.

Sense altra font a l'abast
per bé de nostre destí
en un entorn sec i roï,
fins i tot n'és mort el past.

Ja ens valem de fosca nit
per fer nostres provisions,
sentim trets per tots cantons
rera el més tènue brogit.

Hem tingut morts i ferits
d'entre el conjunt de companys,
morint en aquests afanys
amb la cantimplora als dits.

Si atziac es mostra el destí
per un amic entranyable
i en la lluita inseparable,
també atziac pot ser per a mi.

És paradoxal el cas:
qui avui s'obstina a matar-me
sentirà goig de trobar-me,
joiós m'allargarà el braç...

...quan ja finit el terror
de la guerra fratricida,
els qui hauran salvat la vida
i eradicat el rencor.

Qui pot evitar una guerra
i així no procedeix
enèrgic rebuig mereix
de tots els éssers de la Terra.

Isidre Junyent.

Tot i que mai havia atès aglomeracions ni havia manifestat cap queixa per excés de feina, va arribar-me una companya darrera el taulell, la Consuela, i a l’interior de la botiga es va fer de dia.

La Consuela era italiana, parlava l’espanyol amb la musicalitat napolitana i em saludava amb un preciós: “Ciao bella!” seguit d’una càlida abraçada i tot banyat per un somriure com si es tractés d’un babà de ron. Vestia amb colors vius, botes de canya alta i escots generosos. Es cobria amb una melena assalvatjada guspirejada de cabells blancs que ens feia pensar en els primers quaranta.

Als pocs dies d’estar en plantilla, la Consuela va dirigir uns petits canvis a l’estil de l’establiment sense comptar amb la meva avinentesa. Ella era parenta política del propietari però tanmanteix no vaig evitar expressar els meus dubtes.

-¡Oh bella! ¡Qué triste me siento si no te gusta!

Nosaltres veníem roba confeccionada per la llar especialitzada en el gust de la tercera edat. El nostre principal proveïdor era un conservador afèrrim sense fills que ens havia dit que en arribar la juvilació tancaria l’empresa; era el millor amic del propietari i segurament compartien plans. La Consuela semblava més disposada a ampliar el nostre target amb la veu d’Eugenio Bennato a tot volum enlairant el vol dels coloms.

Vaig pensar que algunes vegades la tristesa s’amaga darrere màscares d’eufòria. La vaig agafar de la cintura cap a la plaça un capvespre, juntes vam restar bona estona contemplant l’ambient. Jo volia que la seva enyorança es dissipés amb la nostra calidesa catalana, a vegades el tracte aspre del client pot deixar l’humor en suspensió. En acomiadar-nos, la serenitat ens invaïa.

L’endemà al matí va arribar a la botiga amb un amic seu. Era un personatge molt estrany, hieràtic. Ell era català però parlava amb la veu tan amagada que la Consuela va haver-me de repetir el seu nom. Es deia Eugeni.

-Estic encantada de conèixer el teu amic.

-Pero yo te prefiero a ti -em va dir la Consuela a cau d’orella. I per un moment, lliure d’argumentacions, vaig creure que el seu secret gaudia de tota la naturalitat del món.

Van arribar unes clientes al ritme Di Contrabbando, puntejant els moviments acartronats per l’artrosi. Vaig fixar la vista en l’Eugeni, s’estava apropiant secretament d’uns motius de tela per apedaçar genolleres. Tant bon punt la Consuela ho va veure li va clavar una escridassada en italià comparable a la força d’una pedregada, li va buidar les butxaques i el va empènyer fora la botiga. Allí s’hi va quedar, per sempre més.

-Caram! Quin caràcter que té aquesta noia! Això és el que fa falta en aquest barri on mai ens sentim segures de res.

Havia arribat la Pizzica a l’establiment i la Consuela ballava aliena a l’entorn: botava, enllairava les mans, onejava el seu formidable cos al ritme de la música i l’espai es transformava al seu pas, els paquets que havien senyorejat el negoci es retiraven de la sala de ball i en una vora, dues cadires rebien cada tarda la presència d’unes clientes ocioses que no venien a comprar.

La Consuela no decantava responsabilitats: feia inventari, rebia les comandes, arxivava els albarans, actualitzava els comptes, netejava l’establiment, atenia la clientela però tot ho feia a la seva manera, sense tolerar les meves formes, com si albergués la creença que m’havia d’adoctrinar en la seva dolcesa italiana. Jo creia que la meva joventut hi influïa i valorava els seus esforços per moldejar la meva sobrietat, aplaudia les seves representacions i danses amb la finalitat que es sentís tan còmoda a la botiga com jo havia decidit sentir-me quan vaig acceptar la feina, perquè segurament la trobava tant bonica com ella es sentia quan giravoltava i somreia a tothom.

L’Eugeni seguia fent guàrdia a l’entrada, sense parar molta atenció a la vida de l’interior. Arribava poc temps després que nosaltres obríssim al matí i a la tarda amb una bossa de pipes als dits. La Consuela l’esbroncava per l’escampall d’esclofes i li etzivava una escombra amb la que de passada el feia netejar tota l’entrada. Mentre escombrava, l’Eugeni cantava amb un desafinament rotund cançons precioses que precisarien l’acompanyament de la guitarra. La Consuela llegia la impressió a la meva cara i ràpidament encenia l’Eugenio Bennato per tota la jornada i girava i girava com si ella fos un vinil amb la missió d’ensordir el grill.

Jo fabulava sobre aquell individu arrelat a la porta i des d’algun racó de la meva consciència, amb grans dosis de recança, l’emparentava amb la ballarina.

Van arribar els dies tristos. La Consuela es trobava malament. No podia quedar-se molta estona a la botiga i es queixava de mal de cap. Parlava més a poc a poc, arrossegant la veu des de la nit de la seva semiconsciència. Es recolzava al taulell i esforçava la vista amb la mirada en blanc. Em vaig equivocar intentant animar-la amb la seva música preferida i em va castigar amb una profunda ràbia descomunal que segurament havia sentit tot el barri. En efecte, les dues vam esdevenir unes porugues desconegudes, ferides i dolgudes, cada una per raons enfrontades: jo la temia i ella rabiava per aquesta desconfiança i es dolia per haver perdut la meva estima, suposadament irreparable com els bocins de vinil al damunt del gramòfon.

Un dia que la Consuela no hi era va arribar el responsable de l’establiment, el Manel.

-Té una classe d’esquizofrènia, s’havia deixat de prendre la medicació.

El Manel va desaparèixer, sense parar ni esment a la presència de l’Eugeni ni a la meva ràbia per haver-me amagat aquest fet i no dictar-ne les conseqüències. Aleshores estava completament segura que volia recuperar la Consuela inicial amb un control exhaustiu de la seva medicació. N’estava tant segura que res tenia sentit darrera la persiana tancada. Vaig acomiadar les dues velletes i em vaig encaminar a la botiga de música a comprar un nou vinil de l’Eugenio Bennato. L’Eugeni esperava al carrer i carregada amb aquella lírica de llibertat sota el braç vaig tenir la primera gran revelació sensata: invertiríem els rols i en aquesta ocasió seria ell qui em guiaria fins la meva amiga; tot i que ja m’olorava on la podia trobar, no tenia esma de presentar-m’hi sola.

La tarda seguia preciosa, confosa en un cel blau de tardor, els coloms s’enlairaven i pessigollejaven les façanes com les cares eternes del veïnat, i els esquitxos de la font conservaven la mateixa frescor que els primers dies que sortia sola a inspirar glopades de llibertat. Tot i que s’havien succeït uns dies curulls d’emocions, en el fons només havia canviat una cosa: començava a conèixer la meva amiga italiana. La tarda avançava paral·lelament a les meves meditacions però l’Eugeni, hieràtic, només esperava que arribés el moment. Quan va iniciar el pas es van encendre totes les faroles. Caminava alegre, remenant els malucs. En algunes cantonades es parava, observava un plataner. Va arribar a donar una volta completa a una illa de cases. Jo estava engrescada, ell cantava i xiulava les seves cançons. Canviava de vorera sovint però corria en travessar. Quan va adonar-se que el seguia, es va inquietar i avançava de gairell. Jo vaig fer per apropar-m’hi i disculpar-me però ell fugia i ràpidament vam arribar a la residència.

Una noia el va rebre, li va passar el braç per l’espatlla i el va fer entrar en unes dependències. Una altra em va atendre a mi.

-Busca algú? En què la puc ajudar?

-Busco la Consuela, li porto un regal.

-Avui es trobava malament, està al seu llit però segurament l’alegrarà rebre-la.

La Consuela estava serena, al seu costat hi havia el Manel.

-Li estava dient que és molt important la medicació, entre tots l’hem d’ajudar.

-Per què no t’ho prenies?

La Consuela es va posar a plorar.

-Escucho voces… Mi mente se abre… todos están ahí… a veces se para… y a veces va muy rápido… ¡estoy tan cansada!

La Consuela plorava desconsoladament. Li vaig entregar el disc de l’Eugenio Bennato amb una mica de por per la seva rebuda però ella el va agafar i em va somriure dolçament. Es va aixecar i el va col·locar al gramòfon. La seva música la convertia: la Consuela tornava a ser una nina giravoltant alegrement per l’habitació.

-Va arribar-se fins aquí però la van fer recular.

Estava decidida a trobar algun accés cap a la muntanya i finalment el va localitzar. Era una rasa que s’abocava a una alçada semblant a la seva. L’Alícia va passar la vista per l’entorn a l’aguait d’algunes deixalles que fessin la funció d’esglaons, decidint-se per la roda cremada d’un camió. Es va ajudar de les arrels desterrades d’un roure per guardar l’equilibri i empènyer-se cap a l’aventura.

Incorporada a la rasa argilosa, solcada per canals prominents de recorregut inconstant va trobar-se una rata que remanava entre l’escampall d’escombraries que haurien rodolat des del remolc d’algun desaprensiu.

-Què fas tu per aquí?

-Camino cap amunt -va respondre l’Alícia entre relliscades.

-I per què creues casa meva?

-Em sap greu, em pensava que era un camí.

-Apa, apa. Això no és un camí, és la meva rasa.

-Jo no la volia molestar. Si m’indica per on haig de passar, esmenaré el meu recorregut.

La rata arrastrava una funda plastificada coberta de pols.

-Perdoni…

-Aquí no hi ha camí, això és una rasa.

L’Alícia, resignada a franquejar la vivenda de la rata, va continuar grimpanat entre bosses, xarxes, cinyells mig colgats de pedres fins un terraplè erm. Aquí se li van afrontar un parell de gossos salvatges esbojarrats. Entre lladrucs va poder entendre:

-Això és casa nostra, fora!

-No els vull molestar, estic buscant el camí. Imagino que hi haurà un camí des dels turons fins a La Cleda, però no el trobo.

-Has vist mai algú caminant per aquí? -va preguntar un gos a l’altre.

-Fins que ha aparegut aquesta nena, no sabia quin aspecte tenien els humans. Certament tenen cames, però mai havia vist ningú fent-les servir!

Els gossos van apropar-se-li i amb el morrió humit van olorar-li les mans impregnades amb l’aroma de les arrels, els genolls estarrufats i empolsats.

-Deixeu-me passar, si us plau!

Els gossos tafaners l’estudiaven, confosos amb la nouvinguda.

-Només vull trobar el camí!

Van començar a mossegar-li les sandàlies. Els colors llampants i les tires plastificades els recordaven les joguines repartides per tot l’indret i s’havien encapritxat d’aquells objectes banyats amb l’olor de la nouvinguda.

-Voleu les meves sandàlies? Sense elles no puc caminar.

-Serveixen per caminar? -va preguntar-li un gos mentre contemplava com el seu amic feia saltar pels aires la sandàlia que l’Alícia s’havia descalçat primer.

-Potser aquí no…

L’Alícia va aprofitar la distracció dels gossos per continuar en la direcció que havia pres i la llengua de terreny es va estrènyer. Als seus passos apareixien desconeguts afluents que descendien fins La Cleda: estava convençuda que no la conduïrien cap a casa, ben al contrari; se sentia complaguda. Va aprendre que el camí no s’acaba: el tallen la planificació urbanística, les inclemències del temps, però es pot seguir a través de la nova fisonomia de la ruta i potser és fins i tot més divertit saltar algun marge o relliscar damunt la cresta d’algun solc, ajudar-se amb les mans i el paner per reduir la perillositat del terreny i continuar engrescada a través de l’entramat de camins que finalment apareixen a la vista com un devessar de possibilitats. Va recordar que l’esforç condueix cap una via promesa flanquejada d’arbres frondosos des de la qual es pot observar La Cleda i eventualment prendre-hi el camí oposat.

-Quins plans teníeu?

No havíem plantejat l’itinerari dels dies següents. Estàvem emocionats i la impressió del viatge mantenia la nostra presència en una certa discressió. Portàvem poc equipatge, caminàvem lleugers, vam arribar a cobrir llargues distàncies a peu amb l’afany de ficar-nos on col·locàvem la mirada, i en tornaríem tan plens de records que s’aturaria el ritme quan cada passa del camí de tornada arrossegaria un llast d’emocions arrelat al nord d’Itàlia.

-On anàveu?

Vam gaudir d’uns dies lluminosos. La llum banyava cada racó, tot era nou. L’Adige refrescava els matins de camí a l’estació i els trens atreien les nostres hores pendents d’una il·lusió: el destí.

-Què volíeu veure?

Des de l’entramat ferroviari l’aventura cobrava forma de remolí. Tu em consultaves, ell em mirava i jo li proposava, ell et preguntava i tu consenties, jo ho reformulava i ell ho assegurava, l’aventura cobrava ales i s’estenia per la desconeguda geografia talment com si el tren fos el carbó que dibuixava la nostra història.

-Què us semblava?

La conversa avançava a una velocitat suau entre els camps ondulants i les parades successives, la vida se’ns encenia a la cara a la nova llum d’aquest espectacle generós, copat de cel, de nuvolades majestuoses, desentés d’horitzons ordinaris. Les paraules s’estructuraven en el curt espai entre els nostres seients, a l’ampit de la finestra, al jardí poblat d’expectatives i records.

-Us agradava?

Gaudint de tanta llibertat, una mirada podia dilatar eternament un segon. Fluïem a través del jorn alimentant-nos de palaus i canals, de ponts i carrerons, de les notes d’una orquestra, del vol dels coloms, de mercats, de camins porxats; somrèiem pel so italià, suàvem, ens aturàvem i somiàvem exhausts de la mà del so quotidià que sortia d’un balcó.

-Què fèieu?

La nit del meu comiat a l’estació de Verona sabia que la nostra amistat tenia una forma: el traç d’un somriure.

-Així no els vas ensenyar el projecte que t’havia fet jo?

No.

(Hi ha un llibre damunt una taula i tres persones al voltant: EMÍLIA, SOFIA i AMÀLIA)

EMÍLIA: Hem d’estar totes d’acord. Sí. No hi valdran opinions enfrontades; aleshores tornaríem a tractar-nos amb desconfiança.

SOFIA: Tornaríem? Jo mai he tingut desconfiança!

AMÀLIA: Bé… No ens apartem del tema.

SOFIA: Jo amb vosaltres no hi puc parlar.

AMÀLIA: Doncs hauràs de fer un esforç.

EMÍLIA: Jo tinc ganes de llegir-lo.

SOFIA: Tant sí com no l’acabaràs llegint.

EMÍLIA: Cal que hi estiguem d’acord. Jo puc acabar llegint-lo… No ho sé… Per què no? Potser sí. I quan ho sàpiga el que sigui, tu no podràs evitar llegir-m’ho a la cara, i aleshores serà com si ho haguessis llegit.

AMÀLIA: Jo encara no sé la teva opinió, Sofia.

SOFIA: No podem llegir-ho.

AMÀLIA: A no? I per què no?

SOFIA: Jo no podria suportar saber-ho.

EMÍLIA: T’ho estàs inventant! Què no podries suportar?

SOFIA: No tornem a començar! Estic farta d’aquestes preguntes.

EMÍLIA: Però què t’imagines?

SOFIA: No res.

AMÀLIA: Sí. Què creus que va passar?

EMÍLIA: T’imagines alguna cosa vergonyosa.

AMÀLIA: Deixa-la parlar. Així no aconseguiràs res.

EMÍLIA: Ho sento.

SOFIA: Jo només veig una cosa. Estem faltant-li el respecte. Si ella ens hagués volgut explicar res, ja ho hauria fet. Si hagués volgut que li llegíssim el diari, ens ho hauria demanat, ho hauria dit l’advocat. Estem tafanejant en la seva intimitat i això és abominable.

EMÍLIA: D’acord: sóc abominable, però tinc més curiositat.

AMÀLIA: Apa calla!

SOFIA: Millor que marxis, m’estàs posant nerviosa.

EMÍLIA: No penso marxar, és una cosa que hem de decidir entre les tres.

SOFIA: Jo ja he donat la meva opinió i no la penso canviar.

EMÍLIA: La canviaràs perquè no pensaves marxar. Tot el contrari: volies que jo me n’anés per acabar llegint-lo tu.

AMÀLIA: Voleu deixar-ho estar?

EMÍLIA: Quin flac favor li fas a la teva mare! Vols continuar sospitant allò que t’espanta prou per no desmentir-ho.

SOFIA: No és això.

AMÀLIA: És que no sé per què revestim l’anècdota d’aquesta trascendentalitat… No sé ni per què us he cridat. Hauria hagut de tancar la porta…

EMÍLIA: I què hauries fet? Hauries tirat el diari al contenidor d’escombraries, com el menjar de la nevera?

AMÀLIA: No!

EMÍLIA: L’hauries guardat… en secret a casa teva?

AMÀLIA: No!

EMÍLIA: Què hauries fet?

AMÀLIA: L’hauria llegit en silenci.

SOFIA: Això és inaguantable. Jo tinc pressa. Marxo.

AMÀLIA: Però deixa el diari, no te l’emportis.

EMÍLIA: És morta, Sofia.

SOFIA: No diguis això!

EMÍLIA. És morta. Ahir es va morir.

SOFIA: Ja n’hi ha prou!

AMÀLIA: Plora, Sofia.

SOFIA: Jo no ploro.

EMÍLIA: Tens dret a fer-ho.

SOFIA: S’ha acabat.

AMÀLIA: Sofia.

EMÍLIA: Apa… Jo estic segura que m’hauria explicat què estava escrivint si hagués vingut a fer-li companyia i li ho hagués preguntat. Era la meva mare. Teníem franquesa. La vaig abandonar durant força temps però no prou per dubtar d’això: teníem franquesa.

AMÀLIA: I tot i la franquesa no t’hauria amagat la seva intimitat?

EMÍLIA: No.

AMÀLIA: I tu Sofia, la vas anar a veure?

SOFIA: La trucava i mai em va explicar que escrivia un diari.

EMÍLIA: Li vas preguntar?

SOFIA: Com puc preguntar allò que no sospito?

EMÍLIA: Es tractava de preguntar-li amb qui parlava, amb qui es relacionava, què li explicaven, qui la visitava?

SOFIA: La trucava jo i no pas ella. Mai parlàvem d’aquestes coses.

EMÍLIA. Ho donaves per suposat?

SOFIA: Jo li explicava les meves coses, ella m’amagava les seves.

AMÀLIA: Per què ho dius?

SOFIA: No vull parlar-ne.

EMÍLIA: Això és extraordinari! Hi ha un malentès.

AMÀLIA: Quin malentès?

EMÍLIA: El mateix que ens ha dividit tota la vida!

SOFIA: Però de què parles?

EMÍLIA: Les persones no amaguem secrets sinó que deixem d’interessar-nos mútuament i al cap d’un temps sorgeixen estúpides històries que justifiquen els nostres silencis.

SOFIA: Jo no m’ho invento.

AMÀLIA: Què et va dir? Què va passar?

SOFIA: No hi era sempre.

EMÍLIA: Què vols dir? Perdia el cap?

SOFIA: Jo què sé! Però no vull dir això. Jo la trucava i no era a casa. Em donava excuses: deia que havia anat a comprar, que no havia sentit el telèfon, que l’havia desconnectat traient la pols, que havia sortit a donar un volt.

AMÀLIA: Si no te la creies, no vas demanar-li mai la veritat?

SOFIA: Mai ens hem portat molt bé. Sabia que no es sentia còmode amb mi. Jo no sóc estúpida, de seguida em vaig donar per entesa, no m’ho explicava tot, però al menys la trucava!

EMÍLIA. Genial!

AMÀLIA: Vinga, vinga… és una manera de parlar. Apa Sofia, la mare t’estimava molt.

SOFIA: És cert, però no es sentia còmode amb mi.

EMÍLIA: Aquesta és la teva impressió.

SOFIA: Vols que et recordi totes les ocasions que ens hem discutit?

AMÀLIA: Ningú et demana això…

EMÍLIA: Jo només vull dir que ara tens l’ocasió d’esbrinar que en el fons ella no tenia cap recel cap a tu. Tinc la impressió que aquest diari és com un regal per a nosaltres i que donarà molta llum al seu record.

SOFIA: Està bé.

AMÀLIA: D’acord.

EMÍLIA: Som-hi.

SOFIA: Com? Què pretens fer?

EMÍLIA: Llegir-lo.

SOFIA: Aquí? En veu alta? Entre totes tres? Ni pensar-ho!

AMÀLIA: Per què no?

SOFIA: És una bajanada, quina vergonya!

EMÍLIA: Sofia! No va escriure cap retret i si l’hagués escrit, què importaria ara això? No la perdonaries?

SOFIA: Jo me’n vaig, tinc pressa. Llegiu-lo vosaltres, hi estic d’acord. Després m’ho expliqueu?

AMÀLIA: No la vols escoltar?

SOFIA: En un altre moment, ara tinc pressa. De totes maneres agafaré aquest coixí de record, era molt especial per a ella i el vull tenir jo. Adéu.

Vaig aturar-me panteixant, caminava amb les mans a la cintura, premsant-me el flato. Ells escarnien les meves passes, somreien en mirar-me i vaig pensar: “Deu tenir alguna cosa de particular el meu cansament.”, vaig decidir seure a certa distància, mentre em recuperava, per veure com acabaria l’episodi. Ells es van aproximar, portaven unes llaunes de cervesa a les mans.

-¿Quieres un poquito?

Tenia la llauna tant a prop que sabia que no l’arribaria a agafar mai.

-¡Pero que haces! ¿Quieres que ésta te pegue algo?

-Está a punto de palmarla.

Es van posar a exagerar la meva respiració estossagant com uns tísics i rient. Van saccejar la llauna i van esquitxar-me a mi i el meu entorn. Vaig decidir que ja en tenia prou i vaig marxar mentre sentia com m’insultaven i afegien:

-¡I no dice nada, nosotros le decimos de todo y se va tan tranquila!

Estava encesa. Va bufar una mica de vent, vaig obrir els braços com una crucificada per refrescar-me i seguien rient. Em vaig internar al bosc i el so de les cigales van acompanyar les meves passes. El camí es va enfilar i van aparèixer uns solcs del regalim de les pluges cada cop més pronunciats. Darrere un revolt vaig trobar-me un vellet tot despentinat i suat, tremolava. Em va suplicar:

-Ajuda’m, si us plau. M’ha quedat la roda dins aquest forat i el cotxe no es mou. Fa molta estona que l’intento treure, no tinc mòbil per trucar a ningú.

Jo tampoc en tenia. Era un Renault de fa vint anys. Calia aconseguir que la roda davantera de l’esquerra inclinés la direcció per deixar sota el vehicle la rasa. Vaig recolzar totes les meves forces al cantó oposat del cotxe mentre el seu propietari, des del volant, donava gas. No hi havia manera. El tub d’escapament em ruixava amb monòxid de carboni i ho vaig deixar.

-Tinc una idea. Més avall hi ha gent que ens podria donar un cop de mà.

Em vaig sorprendre desitjant que aquells nanos no haguessin tocat el dos.

-No em deixi sol!

-Confiï en mi o millor dit, acompanyi’m, tanqui el cotxe. Haurem d’anar ràpid.

Certament no m’havia allunyat gaire i la veu de Diego el Cigala ens esperava.

-¡Mira quien viene por allí! ¿Este es tu novio?

Vinga a riure.

-A veure, ara va en sèrio. Si us plau, és important que ens ajudeu. Aquest senyor s’ha quedat amb el cotxe bloquejat al camí. Si l’empenyem entre tots, podrà sortir-ne.

-¿Y a mi qué me cuentas tu vida? Déjanos en paz con tus historias. Parece que le gustemos o algo así, la muy viciosa…

-Si us plau, us pagaré. Tinc diners. -va dir el senyor.

-Podemos intentarlo y si además el tío nos paga, pues mejor.

-Vale, a ver qué pasa, pero como sea demasiado pesado, yo lo dejo.

-Gràcies.

-¡Que te calles!

Així doncs, tots quatre, vam pressionar el maleter del cotxe fent per manera que la roda de davant sortís del forat. Jo ho vaig deixar i els nois van seguir empenyent, fent-se la il·lusió que avançava a resultes de la seva força. Un tros més enllà, el senyor va posar el fre de mà i amb la cartera entre els dits va dir:

-Això és tot el que tinc.

-Es igual, no ha sido para tanto, al fin y al cabo…

I aquest noi va girar fila per marxar.

-¡Pero que dices! Nos lo hemos ganado!

Aquest altre va prendre dels dits els vint-i-cinc euros del vellet i també va donar-nos l’esquena.

-A mi me toca la mitad, ¡no te quedes con todo! - va dir l’últim amic.

El senyor va oferir-se per acostar-me a casa i vaig acceptar-ho. De fet, l’oferiment va resultar en un nou favor quan es va quedar sense gasolina molt a prop del parc fluvial de Vilanova del Camí, però aquesta ja és una altra història.

<…Encara m’estic recuperant d’un bon mal de panxa, renoi: avui es pot dir que he menjat en una clavaguera! Tot i que per l’absència de les rates començo a dubtar-ne… Els preguntava: “Voleu una mica d’això?” I marxaven amb la cua entre les cames. Evidentment és millor menjar sol que mal acompanyat, tot i que el seu comportament em picava una mica…

<…El menú del dinar no era massa ambiciós: unes senzilles escarxofes i tres modestes arengades arrebossades, una trista bossa de cotnes de blat de moro, alguns brots de bròquil avinagrat i unes ordinàries nespres de postres. Res massa especial que es mogués amb una empenta… Però ja venia amb certa mala disposició. No és que de bon principi hagués mirat amb mals ulls la teca. Jo no sóc d’aquestes primmirades que han de llegir l’horòscop per saber què poden menjar! Era una cosa més mèdica, més bàsica, com un ventabal: una senyora baixada de sucre, d’aquelles que empal·lideixen i encongeixen l’espatlla i fan tremolar les mans perquè no et puguis posar ni un miserable crostó de pa a la boca.

<Sóc una bona néta que escolta els consells de l’àvia. “Nena, sigues previsora i posa’t a punt el dinar des de primera hora del matí.” Vinga, a veure si la disciplina ajuda a encarrilar l’esllanguida cuina de soltera. En llevar-me he deixat les arengades en aigua perquè es descongelessin i perdessin part de la sal. Però senyor! Quin experiment! s’han estovat de valent: semblaven una bossa de iogurt, bomitant les entranyes per les aletes. Les escarxofes, que m’havia regalat el meu company de feina del seu hort, estaven dures com una sabata i amb l’ànim de trobar fulles tendres, gairebé em quedo amb el cor despullat entre les mans, quin sacrilegi! El bròquil estava sospitosament avergonyit darrera un tel consistent i blanc que generava bombolles i alguns ulls que marxaven pitant en veure’m; els brots tenien la consistència d’una esponja en plena dutxa però si m’hagués repassat el cos amb aquella salsa, faria pudor fins el dia del Judici Final. Des del terra, agònica, se m’ha acudit analitzar la data de caducitat de la bossa de cotnes que em sustentaven, mentre me les menjava frenèticament tot evitant el defalliment, he pogut llegir que feia un mes que havien d’estar acabades. Faria com la majoria de la gent: tot i que estem podrits, sortim al carrer perquè hem aconseguit tenir mitjanament bon aspecte. Les nespres, l’alegria de les postres, acusaven de taques de maduresa, com si la nevera fos una espècie de màquina del temps que accelerés el procés d’envelliment enlloc de retraçar-lo. Tot i així, encara me les he pogut menjar després de cuinar per les meves estimades escombraries de reciclatge. Tinc gana i em molesta una mica de mal de panxa dels intents de superar els fàstigs per tastar l’aliment mig passat.

Vinga, ja s’ha acabat el monòleg amb intents d’ironia, aquest encadenament de queixes producte del primer món. Suposo que som els fills de la generació dels electrodomèstics, aquests que van cantant que són creats per fer una vida més còmode des d’un escenari de perfecció. Han aconseguit injectar-nos el cuquet de l’exigència, els clubs de comèdia ens han ensenyat formes convencionals de gestinar la insatisfacció i potser hem oblidat que, per molt extens que s’hagi fet, aquest costum no deixa de ser un localisme que ens aïlla de la resta del món, que dibuixa les fronteres dins les quals ens sentim segurs i sabem a què atendre’ns i ens desproveeix de la paciència necessària per sobreviure fora. Cal que no perdem de vista que quan el món es lleva, no es prepara perquè nosaltres ho tinguem tot a punt.

Ens podem descobrir somiant que les vaques ens avisen quan els seus estimats vedells són prou tendres per conèixer l’escorxador:

-Carnisser, carnisser! No es distregui, el meu estimat vedell ja està al punt. Avui li he tallat les ungles de les potes i els pèls de les orelles.

-És impressionant aquesta festa.

-Prou!

-Ens agrada molt i ha vingut molta gent.

-Porta molta feina però ho tenen molt ben abillat: des del desembre se sap quina orquestra vindrà.

-Fins i tot les campanes toquen un concert!

-Aquell s’hi dedica amb molta afecció. Cada dring vol dir una cosa. És tota la seva vida. Està afectat del cap, pobret, però li tenen encarregat animar amb cops de martell. Potser se li hauria de dir que pari. No té mesura i pot arribar a ser molt estrident.

Ens comunicàvem amb dificultat, acusàvem la vista i la posició per sentir-nos.

-Vaig a dir-li a son pare que li faci fer una paradeta, a veure si reposa aquell noi, no m’agrada l’obstinació que està agafant…

L’home va desaparèixer mentre les nostres orelles continuaven percutint. Tot i que aturés aquell rebombori, certa angoixa s’havia instal·lat a l’ambient. Els arbustos del cim s’havien encès mentre passava la processó i l’aire enlairava les flames tot oferint un aspecte diabòlic. Des de la plaça, l’agitació es va encomanar a les espurnes que es van animar en una cortina d’estels i a la bòveda, les vertaderes estrelles guspirejaven en una estesa de competició. Feia molt fred. Entre la fosca que només permetia endevinar el perfil de la muntanya i que enredava cel i terra en un son tancat, es va fer una llum independent i tènua. La vam retratar. Tothom se la mirava. Les campanes es van aturar i van deixar pas a un silenci nu. Vam observar a l’ampliació de la fotografia la naturalesa d’aquella llum tan estranya i pròxima a la vegada: era algú davant el monument.

Quan jo era joveneta vaig considerar molt valuosa la tasca dels ex-biberons de commemorar alguns aniversaris de les batalles de la Guerra Civil Espanyola. Aleshores ells eren grans i després de tota una vida, la vellesa els havia reunit per donar forma conjuntament als records de la seva experiència. S’aplegava una munió vinguda de totes les terres catalanes amb el convenciment de la importància d’aquella iniciativa però les circumstàncies personals feien vacil·lar el número d’assistents. Per minimitzar aquesta influència, el meu avi es va encarregar de col·laborar amb la lírica a les trobades, sovint concretava el tema dels autobusos i arranjava altres detalls amb els organitzadors. Una de les últimes trobades on va assistir fou precisament als termes d’Isil i jo l’acompanyava. Vam col·locar una pedra al cim que havia de representar un referent per tots els caiguts allí.

Aquella nit de Sant Joan, mentre tothom se sorprenia, jo em vaig quedar glaçada observant la presència que il·luminava la pedra commemorativa. El vellet havia tornat i li vam preguntar:

-Qui hi ha allà a dalt tot sol?

-És un noi de per aquí que està afectat del cap, pobret. Sempre ens els trobem enfilat per arreu. Té una gran afecció a pujar al cim de totes aquestes muntanyes. Observa el poble, vés! Actua segons l’humor que li raja i no sé pas si li fa molta fila la Festa Major. Potser se li hauria de dir que baixi. No té mesura i es pot arribar a fer mal.

Ens enteníem amb dificultats. Jo no podia evitar desconfiar de la seva naturalitat.

-Vaig a dir-li a son pare que el faci venir cap aquí, a veure si s’escalfa a la foguera aquell noi, no m’agrada l’obstinació que està agafant…

-Vinc amb vostè. -li vaig dir.

-Per què mossa? No veus que és fosc i la festa s’anima a la plaça?

-Veu aquell monument que hi ha allà a dalt? El van situar sense fer diferències entre els dos bàndols de la guerra, en record sincer els supervivents de la lleva del biberó, però entre nosaltres no s’hi trobava cap nacional. Al cap d’un any la pedra estava tota pintada. Hi vam llegir amenaces i improperis. Quan els ex-biberons van davallar entristits, els de casa meva ens vam prometre tornar-hi per netejar-la i ara resulta que és tan blanca immaculada que resplandeix!

L’home avançava amb penes i treballs entre la gent tot intentant dissuadir-me però la meva explicació el tenia sens dubte captivat.

-T’hi faràs mal per allà a dalt i vés a saber com reacciona. Li farà poca gràcia al noi haver de davallar. I potser es posa a córrer i ja l’haurem perdut.

De cop i volta m’havia escindit entre l’espectadora de la festa major i la néta d’un dels ex-biberons de la mateixa manera que la vall combinava múltiples realitats històriques que en aquell moment produïen notes discordants. Les campanes de la festa repicaven amb musicalitat i la llum del cim s’entussodia amb una presència tènua. Els vilatans seguien l’espectacle de les teies aliens a les meves preocupacions.

-Contesti’m una cosa: Seria vostè capaç d’abandonar el símbol de la lluita dels seus avis? Allò que els va marcar tota una vida quedarà oblidat en una generació? Quantes vegades som capaços de comprendre’ns fins assumir com a propis els valors de les persones que estimem?

El fum i el fred ens havia congestionat i ploràvem subtilment tot mirant-nos, de manera que les llàgrimes arrastraven la tristesa.

-No acabo de capir què deu ésser aquella llum que em té tot preocupat. No és una teia ni un lot. L’embolcalla com un planeta. Ai Déu! Coi de noi!

Aleshores els portadors de les teies van arribar al poble. Primer es presentaren els menuts i més tard tota la colla amb les torxes força apurades. Van serpentejar pels carrers captant els aplaudiments del públic. El so s’encongia a les nostres esquenes mentre ens dirigíem a recollir un cotxe sota un covert. El vell va trucar al timbre d’una casa.

-Qui demana?

-Noi! El teu fill està enfilat a la muntanya. Mira quina fila, allà penjat com un estel!

-El meu fill dorm com un estaquirot al seu quarto des que vos l’heu fet plegar del campanar. Per avui ja té prou sarmonejada. Ens quedarem tancats a casa que els coets ens fan basarda. Bona nit!

Els músics enfilaren cançons ancestrals. Les notes s’escampaven pels carrers de la mà dels crits d’emoció: algú feia acrobàcies vora el foc de la plaça que s’havia revifat amb les brases dels portadors. L’incendi encara cremava les males herbes i el poble feia pudor de fum. Els dansaires rebien l’atenció del poble com el puny d’un director d’orquestra.

-Veniu demà a trenc d’alba: pujarem a inspeccionar. -em va dir el vellet.

-Demà? Segurament és un fantasma que demà ja s’haurà esfumat!

-Coi d’impertinença. He dit a dormir!

Les paraules del vellet conjuraren la llum que s’esvaí. Les muntanyes restaren més fosques que la gola d’un llop sense rastre de l’incendi ni cap pedra il·luminada. Les seves espatlles es feren fonedisses carrer enllà. Les faroles s’apagaren i vaig obeïr la inèrcia de l’escenari que s’empetitia cap a la foguera de Sant Joan.