Sobtadament plou. La tarda calorosa es resol amb un xàfec i molts vianants corren a eixuplogar-se dins el bar. Davant un tallat, certes pressions econòmiques i molt de temps per compartir discussions, la te del vent d’allà a fora s’enlaira, en Jan perd la forma i es dissol en el seu nom i la jota de la immediatesa xiuxiueja en el so sord de la ce trencada. Ha aparegut a la meva vida el concepte de venjança.

Un vespre d’una jornada llarguíssima, ara farà força temps, mentre m’estava llepant les ferides del dia, vaig sentir com trucaven a la porta. Per l’intèrfon em va semblar reconèixer la remor de la canalla i no vaig accionar la porta, però abans que tingués temps de tornar a seure a la cadira, algú va trucar al timbre des del replà de l’escala.

Un homenet d’un aspecte molt peculiar es desfeia en elogis per la meva gateta. La gateta, tota espantada, es va escórrer cap el menjador i el nouvingut, encongint-se sota el meu braç, la va perseguir.

-Vostè té un animal preciós! He entrat a la meitat de cases de Catalunya i he vist tota mena de mascotes però li puc ben assegurar que ni de lluny hi ha cap bèstia que s’assembli a la gràcia que té la seva. Em dic Laomedonte i sóc un comercial d’aquesta empresa: -m’ensenya el logotip i la reconec.-Em sento optimista. Jo havia passat la meva joventut en aquesta ciutat: quants records! Amb els meus col·legues omplíem el cotxe d’ampolles de tot tipus d’alcohol el divendres i recorríem totes i cada una de les discoteques de la zona fins que algun imperatiu ens obligava a tornar a casa.

Després d’un parell d’assassinats a sang freda les autoritats van obligar el tancament d’aquests locals que convertien la zona en un referent de delinqüència.

-No sé si està al cas de totes les modificacions que a partir d’ara ampliaran les possibilitats del subministrament de gas. És el moment per tal que particulars i empreses es replantegin les solucions més avantatjoses i treguin el màxim partit a les combinacions en l’àmbit del gas. Cal informació al respecte. No pot perdre més temps. Actualment s’està acabant el termini per inscriure’s a les millors ofertes; a partir d’ara els seus antics compromisos representaran literalment una pèrdua de diners.

M’estava marejant amb la seva plàtina. Havia tingut un dia molt dur a propòsit d’uns recursos que m’havia deixat perdre a la feina i pels quals havia hagut d’encaixar una bona sarmonejada del pitjor dels gerents.

De cop i volta la gateta es va posar a córrer frenètica pel pis: de la taula va saltar a l’ampit de la finestra, sobre el sofà, passes a la paret, salt mortal damunt la calaixera, escalada per la prestatgeria i Laomedonte, amb les seves cames de cap de setmana, la seguia per tot arreu. Altre cop damunt la taula Laomedonte em va mirar amb els seus ulls felins: un parell de bales grogues amb dues franges finíssimes al mig i em vaig sentir segura per no tornar a cometre el mateix error de la feina, no deixaria perdre les bones oportunitats. Laomedonte, fent ús d’una proverbial agilitat, em va mostrar una de les meves factures.

-Em cal aquest document i un número de compte per associar el nou contracte. Tal com puc observar, la nova facturació li sortirà uns punts més barata en virtut de l’oferta que encara està a temps d’acceptar si escriu la seva firma aquí… -un espai on jo vaig gargotejar el meu nom -i aquí.

I ara us explico la història d’aquest número de compte bancari associat.

Jo freqüentava un local on coincidia amb Esteno, Euríale i Medussa, tres germanes prou divertides, al principi. Allí passàvem les tardes tot comentant l’actualitat. Compartíem el manteniment del local afegint una quantitat determinada de diners en un compte bancari del qual no n’era titular. Més tard em vaig afeccionar a identificar els insectes que volen pel capvespre i, tot aprofitant la incorporació d’alguns amics a la colla, vaig notificar que per una temporada em desentendria de les despeses del local, per no fer-ne ús. Les Górgones no van estar-hi d’acord ja que al cap i a la fi el local continuava sent el nostre punt de trobada i, recentment m’havien obligat a passar pel banc a fer l’ingrés. M’obsequiaren amb una notificació bancària on figurava el número de compte, perquè no pogués amparar-me en cap error.

Aquell vespre a casa meva, Laomedonte va detectar la punta de la notificació bancària que treia el cap per una de les meves butxaques i va exclamar:

-Llestos! Copio el número de compte i no m’allargo més, ja que la resta de dades apareixeran a la base de dades un cop la computadora l’identifiqui. Moltíssimes gràcies pel seu interès. D’un moment a l’altre rebrà una trucada perquè l’empresa pugui confirmar que vostè està complaguda amb el meu tracte i amabilitat, dels quals jo estic completament segur.

Laomedonte va desaparèixer i després de respondre a la trucada vaig entrar en un profund son que sols va trobar reconfort precipitadament sobre el sofà.

L’endemà al matí, unes hores massa tard per no haver programat el despertador, vaig trobar damunt la taula una targeta amb un número de telèfon i el nom d’aquell comercial. El vaig trucar.

-Laomedonte? Sóc… segurament la seva última client d’ahir. El trucava per avisar-lo que li vaig donar un número de compte equivocat, no hi haurà manera d’associar-hi el meu contracte i… després de donar-hi unes quantes voltes, he pres la decisió de renunciar-hi. Considero que fou massa precipitat i no recordava que, per certes raons, el contracte anterior em resultava més avantatjós. Demano que vostè no tramiti l’expedient. Espero que no faci falta enviar la revocació per escrit, confio en vostè. Lamento haver-li fet perdre el temps però li repeteixo que, de totes maneres, el tracte conté un error i no es podria formalitzar.

Vaig oblidar aquell assumpte però al cap d’un mes Medussa es presentà a casa meva. Estava indignadíssima.

-Em sembla que hi ha algú que està massa ocupada per complir amb totes les seves obligacions…

-Déu! Me n’havia oblidat. Fa tant de temps que no ens veiem!

-Si en fa de temps! Ens hem quedat en números vermells, quina sorpresa, la nostra! Ens hem vist obligades a pagar una penalització, però aquesta vegada ens l’hem repartit deixant-te una part molt especial.

En aquell moment Medussa saccejà les serpents que adornaven el seu pentinat i em mirà amb la seva naturalesa ctònica. Aleshores vaig saber que era diabètica perquè del turmell dret en avall tota l’anatomia s’havia quedat petrificada. Medussa s’esvaí però jo vaig saber que no anul·laria el contracte amb Laomedonte.

Segons la llegenda, Posseidó havia participat en la confabulació contra Zeus i fou castigat. Ell i Apol·lo, déu del sol, van haver d’ajudar a Laomedonte, rei de Troia, a construir les grans muralles de la ciutat. Al final, aquest es va negar a pagar-los el salari convingut. La venjança de Posseidó contra Troia no va tenir límits. Va enviar un terrible monstre marí per devastar la terra i durant la guerra de Troia es va posar de part dels grecs.

Quan els grecs van pensar en la temible i potser desproporcionada venjança de Posseidó, segurament ometrien el sentiment de rencor que sentiria per Laomedonte. Segurament consideraven el déu del mar com un jutje capaç de valorar la justícia del cas i aplicar raonadament un càstig per reparar la traïció. La ciutat de Troia amb les seves muralles esdevingué negre davant l’amenaça de les columnes del mar i Hesíone, que es va veure obligada a entregar-se al monstre marí, va haver de patir el mateix dolor que el seu pare hauria infligit al rei del mar. La traïció, i no pas la justícia, s’aparella amb la venjança. Els efectes són desproporcionats i les víctimes, incomptables.

Aquesta foscor profunda del cor del mite potser té poc a veure amb el color terrós del nostre tallat però les onades del mar Negre s’assemblen a les vibracions de la tassa del davant. El xàfec s’intensifica i aixequem el volum de veu. Arriben Laomedonte i més tard Medussa. Laomedonte m’agraeix ingènuament que hagi tingut la delicadesa de presentar-li una nova candidata pel pla d’estalvi de l’empresa que comercialitza. Els deixem sols i els observo des de la barra. Llampega i trona. Al meu costat hi ha un individu que ha begut més del que calia. Fa estona que es fa pesat amb una colla i la cambrera el sarmoneja. L’obliga a abandonar l’establiment però abans de baixar del tamboret em mira de dalt a baix i jo em repeteixo: “Tranquil·la, amb aquest no en tinc ni per pipes.”. M’obliga a donar-li la mà i jo m’hi nego. Amb certa sorna m’atreveixo a dir:

-No és el meu estil. Jo acostumo a limitar-me amb un senzill “Passi-ho bé!”.

L’individu canvia la mirada. Els seus ulls esdevenen dues bales grogues amb unes franges finíssimes verticals i em diu:

-¿Ves mi bolsa? Yo tiro las cartas y a ti te acabo de hechar un mal de ojo.

-Quina pena! Justament avui que portava un mirall!

-Maria, que estàs dormint Maria?

EN OFF: Suposo que no es despertarà. És capaç de passar-se més d’una hora dormint al costat del despertador activat. Ja sé que la profunditat del son varia al llarg de la nit, però he aconseguit despertar-me a les quatre. Ningú més està al cas. Tota la família dorm calmadament. Sento els roncs del pare i del Marc. Suposo que ells són la prova que puc comunicar-me amb la Maria sense despertar-la.

-Estic aquí (dins els teus somnis) en aquest moment intemporal de la teva vida. Ara decideixo que tens vuitanta anys i estàs a punt de fer-ne vuitanta-un o bé et trobes a la tendra edat de quatre anys amb tots els cabells arrissats voltan-te la carona…en aquests experiments gaudim de molta llibertat. M’és igual la dilatació del temps; sempre sento (i en aquestes efemèrides una mica més) molta emoció quan recordo el teu naixement. En devien saber molt els pares perquè sempre ho he recordat com un do:

-Marta, et fem el regal d’una germaneta.

Jo vivia en una alegre innocència i això em va col·locar en un estadi de tanta alegria que no podia parar de ballar. Em veus ballant d’aquella manera que aixecava les cames ensenyant les calcetes? Ja tenia la capacitat per valorar la vida com el millor regal i era prou senzilla per conformar-me sent la teva germana. En aquest experiment permeto que em vegis portant un ram de flors més gran que jo escales amunt de l’hospital. I a l’escala de casa, davant la porta de la tieta, comptant-te els deu dits de les mans i els deu dits dels peus. Sempre ha estat una cosa que m’ha encuriosit: com és possible que amb dos anys sabés comptar-los? Crec que no sabia arribar a vint però vaig fer un esforç per arribar a deu dues vegades, tot i que sé que els vaig comptar molts cops tot meravellant-me que estiguessis tan ben feta, que la meva nova nina de carn i ossos fos tan perfecte. I també em costa entendre com podia arribar-te als dits de les mans, si la mare et subjectava entre els braços… No ho puc entendre però estic segura que va ser així. Em va fer tan feliç el teu naixement que crec que era capaç de fer coses extraordinàries. Aquest és el meu regal en aquesta ocasió: una mica de la immensa alegria que se’m va instal·lar a dins quan vas néixer tu. Dorm tranquil·la, que al matí no aixecaré les persianes…

“Una vegada, a Cesenatico, a la vora de la mar, hi van anar a parar uns cavallets de fira. Tot plegat eren sis cavalls de fusta i sis jeeps vermells, una mica descolorits per als nens de gustos més moderns. [...]

Un vespre, un senyor vell, després d’instal·lar el seu nét en un jeep, va pujar ell també als cavallets i en va escollir un de fusta. No s’hi estava gaire còmode, perquè tenia les cames massa llargues i els peus li tocaven a terra, però reia. I vet aquí que a penes l’homenet va haver començat a fer girar la roda, oh, meravella!: el senyor vell es va trobar en un girar d’ulls a l’alçada del gratacel de Cesenatico i el seu cavallet galopava pels aires, i el seu morro apuntava de dret als núvols. Va mirar a baix i va veure tota la Romanya, i després tot Itàlia, i després la Terra sencera que s’allunyava sota les potes de la seva muntura i que molt aviat no va ser sinó una roda de cavallets, de color blau, que girava i girava, mostrant l’un darrere l’altre els continents i els oceans, com si fossin dibuixats en un mapa.”

Aquest és un text del Gianni Rodari, l’home vital i compromès, el polític, periodista, pedagog i escriptor que va fer de la paraula la seva acció. Hi recorro confiada, l’he llegit moltes vegades durant la meva infància.

Llegeixo l’enunciat de l’exercici i demano:

-Apa noi, ara et toca escriure un possible final per aquesta història. -dic jo al meu alumne.

La cara pàlida i espantada del noi segueix en silenci, les llargues pestanyes dissimulant la mirada, ell immòbil.

-No lo sé.

Jo torno a ser la nena que cedia a la imaginació de l’autor.

-El protagonista ha començat una aventura fascinant, es troba volant per l’espai exterior al llom d’un cavallet de fira, quantes meravelles veurà?

-¡Y yo qué sé!

-Caram… Anem a veure… Posem-nos a la seva pell: si tu fossis aquest senyor, com et sentirires?

-Asustado.

-…Ja. Jo continuo una mica: El cavall cobra vida, renilla, mou la crinera, què li diries?

-No sé… -el seu to de veu ha canviat. Ara està pensant.

-Jo li preguntaria: “Cap on anem?” I tu, què li preguntaries?

-¿Cuándo volveremos?

El cos del nen està tens. Me l’imagino subjectant les brides del cavall, mort de por per no caure a la immensitat de l’espai exterior.

-Jo faig de cavall. “Tornarem quan s’acabi el bitllet de l’atracció”. Et sembla?

La cara del meu nen s’ha il·luminat.

-Vale.

-Baixa ja?

-Sí, ja s’ha acabat.

-Ara ho escrivim.

-¿Cómo lo pongo?

I jo li dicto la història d’un senyor que es va trobar viatjant per l’espai al llom d’un cavallet de fira i es va espantar una mica però el cavallet li va picar l’ullet, el senyor li va preguntar quan duraria el viatge i el cavallet li va contestar: el temps que duri el bitllet.

“-Et diré un secret: el teu nom és amor. -em va dir el matí.

I a partir d’aleshores no vaig conèixer la nit.”

-Resol el misteri. Qui ho va escriure? -pregunto.

-No t’hi escarrassis. A la nostra família no hi ha hagut mai cap poeta. Segurament s’ha copiat d’algun llibre o d’una fulla de calendari.

Això és el que em va dir la meva pragmàtica germana.

Segueixo donant voltes al parell de versos i m’asseguro que entranya un misteri. Considero que la persona que ho va escriure era creient o en el seu defecte acostumava a escoltar molt atentament els sermons i les homilies: l’estructura de la segona oració s’assembla a l’estil dels textos bíblics.

-Moltes famílies tenen una biblioteca on acumulen llibres de diverses generacions. Els llibres que acostumen a ocupar els prestatges més elevats, col·locats allí amb precaució, poden esdevenir vertaderes fortunes. Els mobles antics també estan molt ben valorats.

-No fa tants anys que fem història. Recentment la vida ha estat més còmode i hem pogut acumular més possessions. Abans hi havia molta misèria i només es treballava.

Així doncs, convé amb mi que he trobat un tresor. Aquest poema, de bellesa evident, és una gota d’història que s’ha filtrat a través del segell de la misèria.

La meva àvia torna a fer una ullada al doblet.

-Què hi entens? -em pregunta.

Sempre em consulta pel significat dels poemes. Això també fa que l’estimi.

-És la revelació d’amor de part de la persona que esperava. El segon vers pot significar que va quedar enamorada i corresposta tota la vida, si considerem que la nit és la indiferència i que ell s’identifica com el matí, l’origen de la passió. També és possible que matí i nit fossin dues persones diferents… -I encara amb to de burla afegeixo: -És possible que trobés la castedat per destí ja que no va experimentar la nit…

-Quina interpretació et ve més de gust?

Es tracta d’una revelació i d’un triomf platònics o carnals o bé d’una el·lecció.

No em podia treure el poema del cap. Hi vaig somiar dues nits seguides i vaig entendre que només em lliuraria d’aquella obsessió si resolia el misteri.

Havia trobat aquestes paraules escrites a la paret del subterrani amb pintura negra. Durant molts anys havien restat amagades per una calaixera de color negre. És molt possible que la pintura utilitzada pel moble fos la que va escriure la nota. Abans es pintava de negre el mobiliari que deixava un mort, com una forma d’higienitzar la fusta. La persona que es va fer càrrec dels mobles del difunt va escriure el doblet o hi estava relacionada de manera que ho volia amagar, que volia mantenir el secret de la identitat però creia en la trascendència de les paraules.

La meva feina em crea frustració. Explico la lliçó i ningú m’escolta. Sento com uns nois s’inventen un sobrenom per un alumne. El primer cop que es pronuncia l’insult no li dediquen, el comparteixen com qui assaboreix una broma i després no el saben cridar d’una altra manera. Els miro amb impotència i m’evadeixo en el vers: “Et diré un secret: el teu nom és amor…”.

-Imbècil!

Ell els mira.

“Amor.”

Ella el mira i sap que sempre se l’estimarà. Aquella calaixera fa més de cent anys que es troba al subterrani. No ho va escriure ningú que jo hagi conegut ni que hagi conegut la meva àvia. Fou una persona totalment desconeguda per mi. Malgrat que tendeixi a imaginar-me una dona és igualment possible que fos un home. En aquest punt decideixo que no m’interessen aquests detalls, només m’interessa la naturalesa d’aquest sentiment.

Segueixo somiant cada nit amb el doblet davant la calaixera fosca i vernissada i he aconseguit reformular el misteri: de quina manera tots els sentiments que vaig inerpretar al poema han esdevingut els meus?

A casa meva hi ha un parell d’ulls que m’observen amb innocència, una cua que s’entortolliga entre les meves cames, unes orelles que s’enfilen a la caça de l’estridència, molt de pèl com gebre volàtil, un moviment sinuós que converteix els meus mobles en les seves pròpies dependències, mandra al caliu del sol i a les superfícies encoixinades, estiraments atlètics al bell mig de la sala, aspres llepades són el reconfort d’una bona relació, accions de protesta quan vull abandonar la casa: immobilitzacions davant la porta, acurat anàlisi amb les potes anteriors de la porta i el seu ampit i una obstinació a romandre-hi. Jo crec que la meva gateta s’ho passa malament mentre es troba sola al pis. Els gats són uns animals de companyia. Em cal la prova definitiva per asssegurar-me que pateix en la meva absència pel vincle que hem establert. Obsessionada amb aquesta idea reviso la bibliografia sobre l’aferrament felí, navego entre cites i al final d’aquest periple de concessions sóc on havia començat: al vincle d’aferrament entre la mare i el seu nadó. Sóc afortunada que la gata no s’adoni d’aquesta transformació en què la sotmeto en la meva imaginació i continuï llepant-se l’anus, esgarrapant el sofà i perseguint les mosques que volen pel menjador. Llegeixo atentament la descripció de la conducta i de la relació que l’estableix i convinc a identificar tots els elements. Només en l’apartat de les causes -tan científicament vinculades a les solucions- un bri d’angoixa penetra en el meu cor i sóc conscient que estem cursant una etapa en el procés d’independència.

Jo sé que ella -o el seu instint- vol posar mesures al problema del malestar que sent en solitud i aleshores jo m’adono que deixa de ser la convidada per adoptar el rol de presonera del meu palau. Acostuma a desfer-se en grinyols quan veu volar els pardals en llibertat. En tancar la porta m’assec a les fosques en el primer esglaó a l’abast i intento recordar perquè una gata desconeguda dels Pallaresos ha esdevingut la meva presonera. Molt abans de conèixer el seu aspecte jo ja sabia que li encarregaria la greu tasca de rebre el cabdal d’afecte que em genera a mi la convivència. Tanmateix no sabia que seria tan graciosa. Decideixo sotmetre a anàlisi una altra qüestió: qui de les dues està més embolicada en el sentiment d’aferrament, jo que lidero el raonament o la meva gata que es troba impossibilitada d’abandonar el pis?

L’escala segueix a les fosques i la llum es filtra per sota la porta, veig perfilades les potetes de la gateta, immòbil i segurament astorada, amplia el recorregut de les passes sense abandonar el referent de la porta. La meva galta en contacte directe amb les rajoles pètrees s’està refredant, l’aire enfila brosses dins els meus ulls i de cop i volta aquest aire, carregat de pelatge i dels miols de la meva gata m’eleva i m’otorga la condició de ploma i m’escola dins el pis. Sóc l’ànima amb capacitat per veure i raonar i passo desapercebuda a tots els elements. Planejo en aquest ambient de calma i segueixo la gateta de camí al balcó. Em reconforta veure com uns instants privada de la meva companyia m’oblida i em satisfà interpretar que l’avorriment o l’angoixa no formen part del seu espectre. De cop succeeix una cosa espectacular: observo com grimpa sobra la barana en el moment precís que una parella de pardals, els meus veïns de la teulada de l’esquerra, volegen davant del balcó. La gata s’hi aboca i els enfila amb les ungles de les potes anteriors. Els pardals perden l’estabilitat del vol i la combinació formada pels tres animals es precipita tètricament cap el terrat del veí de baix. Allí succeeix una carniceria atroç, els pardals són transformats a la força en un parell de bistecs d’au i jo sóc l’espectadora de la bellesa que constitueix la posada en escena de l’instint. La meva gateta ha assolit la majoria d’edat en un entorn acollidor. Mentre la meva presència fantasmagòrica retorna cap a la foscor de l’escala, la gateta s’enfila al balcó i s’ajeu a fer la migdiada a la càlida llum del sol de mitja tarda.

-Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya digui…?

-Hola, estic interessat en posar-me en contacte amb un especialista.

-Em pot detallar el motiu de la seva demanda?

-Estic desesperat, necessito ajuda urgentment, he perdut el control de la meva vida en tots els aspectes.

-Pateix vostè algun trastorn?

-És clar que no! Creu que mantindríem ara aquesta conversa si estigués boig?

-Ha seguit prèviament algun tractament?

-No m’he quedat amb els braços creuats, he intentat de tot. Fins i tot el suïcidi amb el cable del telèfon!

-Està interessat per alguna escola determinada?

-Considero de molta cortesia delegar als clients aquesta elecció però malauradament no els trobo en els anuncis de la televisió i això m’incapacita per escollir.

-Em pot especificar entre quin intèrval d’honoraris està disposat a pagar?

-Els diners no són un impediment per a mi.

-On viu?

-No estic preparat per aquesta pregunta, encara no hem establert un vincle de confiança.

-Es pot esperar un moment?

-Sí.

-Hola, bon dia, en què el puc ajudar?

-Ja li he explicat fa un moment… o no, em sembla que vostè és una altra senyoreta.

-Està parlant amb la principal responsable de la recepció i si us plau, intenti concretar al màxim la resposta perquè li repeteixo: precisament està parlant amb la recepció per tal que el poguem derivar a un especialista. Quin és el motiu de la seva demanda?

-He de trobar algú…

-Perdoni, vostè no ha de fer res. A partir d’ara treballarà amb hipòtesis i la principal partícula que utilitzarà serà el si condicional de manera que, si vostè s’esforça, és possible que algú el pugui ajudar.

-Si vostè fos el millor pare de la seva filla i aquesta hagués desaparegut durant una setmana per conviure amb un impresentable del barri i per trobar-la hagués perdut la feina i s’hagués discutit amb la seva esposa que no exerceix de mare des de no sé quan, no estaria a l’altra banda del telèfon.

-Em sembla que s’equivoca. L’ajuda que demana i que jo represento, és la que necessita per rebutjar el que acaba de dir.

-Té raó.

-Faci’m el favor, si us plau: intenti imaginar-se què li hauria de dir aquest psicòleg que sembla que vostè necessita per aconseguir que tornés a la segona sessió.

-Suposo que m’hauria de suggerir que demanés si la meva filla vol tornar a casa i si la seva mare vol que hi torni jo.

-D’acord, si vostè ho prova, segurament el podrem ajudar.

 Ella va baixar a comprar el pa a la pastisseria, calçant les enormes sabatilles de la seva tieta, amb l’esperança que es trobaria el seu germà arribant a casa per dinar, i li donaria els diners per pagar el pa. A la vorera de davant hi havia tres adolescents estrangers barallant-se per passar l’estona i desempallegar-se del covard que perdés la paciència abans. Els seus gossos udolaven des de la barana de l’àtic sons de reconeixement i els periodistes d’una televisió popular presentaven les notícies puntualment. L’últim client de la pastisseria va aixecar-se per pagar el cafè amb llet i se la va mirar als ulls. Aleshores va entendre que la seva mare l’havia pegat la nit anterior perquè a ella tant li feia. I va saber que aquell noi estranger de la vorera de davant que els companys empenyien contra la carretera, cauria damunt un cotxe en circulació i aprendria que hi ha maneres més intel·ligents de passar el migdia del diumenge. Una forgoneta va pujar les rodes de l’esquerra a la vorera per aparcar quan la seva tieta sortia descalça per donar-li els diners abans que la pastisseria tanqués. El paraxocs va premsar-li la cuixa contra l’ampit de la porta de l’entrada i la tieta va xisclar de dolor i va proferir un parell de renecs. Ella va esperar que els estrangers acabessin de riure per observar com un dels gossos saltava des de la barana del quart pis fins a sobre la capota del cotxe infractor. El conductor va sortir del cotxe ensangonat perquè el sostre del vehicle abonyagat li havia obert un trau al mig del crani. L’ocupant del cotxe que havia espantat un dels ucraïnesos va passar rabent tot posant-se les mans al cap i el seu auto va zigzaguejar al llarg del carrer fins que se’n va perdre el rastre. El seu germà va arribar però no la va veure perquè els seus companys estrangers el saludaven tot mostrant-li com un aconseguia agafar la bossa carregada amb els pastissos que la dependenta de la pastisseria s’emportava després de tancar el forrallat.

Com moltes paraules en literatura, la inèrcia és un concepte útil per explicar la meva anècdota, i a la vegada necessari per entendre la situació que tot sovint m’obliga aturar-me davant el portàtil a teclejar algunes idees que jo voldria més profundes i que crec que decepcionen per la seva simplicitat.

Així doncs, empesa per un reclam de llibertat, vaig agafar-me a la meva mare diumenge passat per voltar per una zona que m’imaginava més coneguda que el palmell de la mà. Feia un dia d’esclat, al principi de la primavera, i la poca brisa que bufava s’enduïa els fantasmes i el sol ens torrava les galtes d’una forma molt saludable. El palmell té protuberàncies i solcs i en la distracció ens el mirem en picat, de perfil, per sota i per sobre com els ocells quan volen confiats damunt la nostra Catalunya de turons i camps encerclats de camins i oliveres. I sovint ens identifiquem d’alguna manera amb aquests estornells i ens creiem que podem fluïr pel terreny amb la seva llibertat.

Després us parlo de l’alegre circulació d’un riu, que s’ha vist condemnat a regalimar porqueria durant dècades, i ara no ens sap explicar com les obres n’han alliberat el curs, i ens han desproveït de palanques per franquejar-lo, n’han separat les ribes i n’han netejat el llit. Ens resistim a anomenar-lo de la mateixa manera. El miro desconfiada. Tal com tinc una geografia parcel·lada, desconec els racons del meu riu i les obres col·laboren amb aquesta il·lusió i ens fan ballar una dansa sorda al compàs de la inèrcia dels nostres records.

Diumenge passat moltes famílies voltàvem amb certa desorientació per la ribera. Els accessos coneguts eren bloquejats per valles infranquejables de les obres. Diumenge passat, les obres ens van convertir en rates de laberint. Ens hauríem pogut conformar com a simples espectadores però la llibertat i la inèrcia ens van fer caminar.

Buscàvem una font arxiconeguda darrera el turó de referència, i ens vam trobar sorpreses per noves vies de piconedores encarregades de construir una carretera, que en l’intent d’alliberar el trànsit urbà havien eixugat l’abeurador. Les dimensions dels canvis obliguen a replantejar-nos els elements de referència. Allà va començar el malson amb indiços de Poe.

Vam decidir apropar-nos a un poble veí tot evitant la carretera i de tornada ens vam fer la il·lusió de seguir un camí que s’allunyava del trànsit. El camí conduïa a un punt mort amb inacabables serpentejos entre camps i davallades i bifurcacions mal interpretades per caminar amb la idea que ens estàvem equivocant llargament. S’havia escolat una hora més que el nostre propòsit. La meva mare es queixava de dolor. Teníem set i gana i el factor més preocupant era que, tot i tenir als nassos la nostra llar, no podíem creuar el riu i a dreta i a esquerra el camí s’estirava eternament. Hi havia gent però informaven vagament dels accessos.

Vam seguir en paral·lel i en direcció contrària d’on veníem, amb l’esperança de poder creuar. Les màquines havien mossegat el terreny i no gaire més lluny d’on es soterrava un tram de riu, es feia el precipici. Just en aquesta desitjada banda ens trobàvem internades al terreny de la construcció. De cop i volta ens trobàvem rodejades dels vehicles especials i els parapets resguardats de lladres i curiosos que m’obsequiaven amb la certesa que no sortiríem d’aquell paradís de paleta. Amb una gran dosi d’angoixa afegida al cansament vam continuar saltant valles que parcel·laven el projecte i ens limitaven. La gent i els cotxes circulaven a l’altra banda de les valles i no hi havia manera de connectar-hi. Tenia la certesa que amb el mòbil podria demanar socors eficient però quina vergonya! Les meves il·lusions de llibertat havien fugit i els fantasmes planaven arreu com el cel encapotat de tormenta.

Finalment i ben lluny vam connectar al pati d’una empresa que tenia una petita obertura al passeig. I al cap d’una mitja hora ben llarga érem a casa per fi.

Encara estic donant voltes al comentari que m’han fet. Feia un any que no veia aquella senyora, una amiga de la meva tieta àvia, una dona que tota la vida he considerat la senyora àvia d’algú perquè sempre m’ha donat caramels, tot i que jo no sé pas si en el cas que sigui àvia repartiré caramels a les nétes de les meves amigues. Tanmateix, per aquest detall, jo no m’oblido d’ella i ara dono voltes al seu comentari, aparentment inofensiu, sobre les impressions que jo tenia de la meva tieta àvia ara fa un any.

M’ha preguntat per quina raó jo vaig creure que de la meva tieta despuntava el sentit maternal. I inicialment crec que mai li he observat, però em sembla recordar un episodi, aparentment intrascendent, que va obrar aquest petit miracle en ella. Un episodi amb aquell poder dels somnis que rescaten les emocions que tenim adormides i que serven el record en algun indret desconegut de l’hipocamp.

Aquesta senyora m’ho ha preguntat a títol anecdòtic, quan jo estava a punt de marxar i ara que em ve tot a la memòria, no puc evitar somriure en comparar la distància que hauran pres els fets reals respecte la conversa que elles hauran mantingut a propòsit.

Ara farà força temps es van instal·lar al descampat veí tres o quatre gats. Com que la zona té l’accés restringit a vianants i cotxes, els gats campaven a les seves amples. Per protegir-se de les inclemències del temps es recollien sota unes deixalles. Eren molt graciosos i tan allunyats de l’estrés diari quan es revolcaven per terra sota el sol del migdia! En època de zel les femelles miolaven però els havíem agafat tal efecte que enlloc de molèstia sentíem llàstima. La meva tieta va desenvolupar un sistema per alimentar-los: va rescatar un cistell de vímet que, lligat amb una corda i ple de menjar, feia descendir fins el terraplè. Aleshores els gats s’hi abocaven. Amb el costum, tan sols sentien la remor al terrat de la meva tieta, tots alçaven el cap i miolaven implorant menjar. La meva tieta i la seva germana van anar detallant una rutina que incloïa la compra de menjar felí al supermercat i una dieta on no hi faltaven les espines i les vísceres de pollastre. Fins i tot ens vam assabentar d’algunes discussions entre elles dues per alternar-se portar el pes dels sacs de menjar fins la casa. Després van arribar els parts inquietants i l’escampall de gatets germans i cosins. Les dues dones passaven molt de temps abocades a la barana i aquella fou la primera primavera en molt de temps que les vaig veure morenes. Ens van informar dels noms de tota la generació. Això els permetia explicar-nos les corregudes dels gats amb més detall i aquell esdeveniment que ens va portar tant de patiment! Resulta que un d’ells va tenir l’infortuni d’embolicar-se la poteta amb la corda quan la meva tieta recuperava el cistell. Segurament la dona es va posar nerviosa i va moure l’artefacte de tal manera que va nusar l’extremitat de la pobra criatura, que va quedar suspesa a l’aire perquè unes branques van paral·litzar el moviment. La meva tieta i la meva àvia van obligar tota la família a exprimir-nos el cervell per trobar una solució. Finalment se’ns va acudir que l’endemà de bon matí tindríem l’oportunitat d’aconseguir la clau per accedir al descampat. Bé doncs, com si es tractessin dels seus propis fills, abans que sortís el sol, aquestes dones ja estaven despertes i donant ànims a la pobra bèstia.

En una ocasió, circulant pel carrer, la meva tieta va sentir els miols d’una gateta i per defecte va interpretar que eren gemecs de por per haver perdut el rastre de la mare i sentir-se perduda en una entrada massa bruta pel seu gust. Potser va exagerar una mica i el coneixement dels miols no li va permetre fer aquestes deduccions, però això és la història… Va recollir la gateta i al final la va integrar a la colla del descampat. Entre tots vam observar detingudament els progressos d’aquesta nouvinguda. Però cal que repareu que la vegetació creix en llibertat i degut a les dimensions del terreny i la llunyania, l’observació es troba força distorsionada. Aquesta gateta òrfena portava el final de la història en estat larvari. A partir de la seva arribada els gats van anar desapareixent.

Un dia, va arribar-s’hi una de les primigènies de la colla amb gemecs de dolor. Va passar-se una nit sencera ploriquejant i l’aurora la va trobar morta. Encara hi ha el cadàver mig amagat entre les herbes. Les meves àvies estaven força tristes i van anar rumiant hipòtesis que els permetessin mantenir l’esperança de tornar-los a veure reunits. Aleshores jo vaig donar un tomb pel veïnat fixant-me bé en els portals i els caus de trobar algun gat o algun rastre. Prop d’una adoberia vaig trobar un altre gat mort. Això em va fer pensar que possiblement van alimentar la colla amb menjar en mal estat i no els tornarem a veure més. Tanmateix la incorporació de la meva tieta va seguir revolcant-se pel terra del descampat les tardes de sol  i a ella li hagués agradat avisar-la que no acceptés menjar dels desconeguts, però semblava que la gata no l’entenia.

A Matsabunko li agradava veure com els núvols corrien pel cel blau i adoptaven certes formes que podia convertir en imatges amb l’ajuda de la imaginació. Havia sentit a dir que algunes persones tenien una ànima immortal que s’escapava per la boca després de la mort. Tot i que ell no coneixia a cap d’aquestes persones, estava segur que les nuvolades eren un aplec d’ànimes i els dies que el cel estava encapotat, no hauria sortit de la cabana ni que li caigués damunt. Al poblat de Matsabunko la gent sabia que un cop morts s’havia acabat i per això el ritual de matrimoni consistia en menjar-se mútuament el dit petit de la parella: el membre no tornava a aparèixer de la mateixa manera que hom no es podia descasar. Al capvespre la gent del poble encenia les fogueres per il·luminar-se i durant una estona creaven el matí arran de terra. Si ell aixecava la vista podia veure com la claror de les últimes hores destil·lava a través de les muntanyes i les nuvolades i mesurava la mida de la seva existència amb l’abast de la mirada.

Kararim tenia gana però estava prima com un clau. El seu pare va morir quan els homes de les ànimes immortals els van retar a un enfrontament festiu. L’àvia la cuidava però Kararim sortia pel bosc a buscar fruits silvestres. Més d’una vegada s’havia propinat una bona emmetzinada, i havia quedat inconscient fora l’abast de la seva àvia, però Matsabunko, que feia excursions progressivament més llargues cap el cim de la serralada, l’anava arreplegant.

Matsabunko estava confiat que a l’altra banda de la carena trobaria els homes de les ànimes immortals: la curiositat l’empentava tot sovint muntanya amunt però la por el rendia i vivia segrestat per aquest enuig.

Una vesprada Kararim no havia tornat. El poblat estava cobert per una espessa boira que mantenia espantat Matsabunko de valent. L’àvia va preguntar-li si l’havia vist per enlloc i va marxar disparada a plorar a la plaça, perquè tots els veïns coneguessin la seva desgràcia i l’anessin a ajudar.

Matsabunko es va prometre que si la trobava s’hi casaria per tal que Kararim no hagués de tornar-se a posar en perill. Embolicat amb aquest vigor va afegir-se a la recerca dels homes del poblat. Arribats al peu de la carena es van dispersar. Matsabunko havia informat els seus companys dels esporàdics camps de gerds i maduixes però ell temia que els homes de les ànimes immortals l’haurien segrestat i va disposar-se a enfilar el cim. Va haver de sortejar timbes i esbarzers i de matinada, quan despuntava la llum fascinant, escanyat per una penya, va sentir el plo d’un nadó. Era un nadó especial, amb una marca al front. El va trobar damunt unes molses i brut del suc d’unes cireretes de pastor. Es va pensar que els homes de les ànimes immortals havien convertit Kararim en un d’ells. Tal com s’havia promès va portar a terme el ritual del matrimoni: es va tallar el dit petit però la criatura no podia menjar-se’l perquè tot just li començaven a despuntar les dents i li va donar unes gotes de sang; al punt d’escapçar la falange de la petita se’n va compadir i es va limitar a fer-li un petó al front. <Jo et protegiré fins el final de la meva vida i tu em protegiràs.> Quan va arribar al poblat va presentar la criatura a l’àvia i li va explicar que s’havien casat però de camí la Kararim, que havia adoptat ànima immortal, havia recuperat el dit. Tothom va celebrar-ho amb una gran festa i van abandonar la recerca.

Kararim havia menjat fruits verinosos i un dels homes d’ànima immortal l’havia trobat. La seva esposa tenia un mal de queixal molt violent i pensaven que amb el sacrifici de la noia apareguda l’esposa es curaria. La veien tan prima i van esperar que Kararim morís però aquesta es va recuperar. Advertida pel comportament del matrimoni, Kararim va decidir defensar-se i els va dir: <Nosaltres també tenim una ànima immortal però aquesta no abandona el nostre cos perquè mengem aquestes móres. En senyal de recompensa us en regalo un grapat>. El matrimoni se les van menjar i es van morir. Així Kararim va entendre que no eren tan diferents.

Matsabunko estava convençut que la seva jove Kararim tenia una ànima immortal i per això no li donava de menjar. La criatura no parava de plorar afamada però la gent es pensava que tenia problemes d’adaptació. Quan Kararim va tornar al poblat i l’àvia la va rebre va entendre que Matsabunko havia recollit la criatura que aquella parella havien ofert en sacrifici i que corria un greu perill si no l’alimentava.

Kararim va esperar que es fes de nit i retornés la boira, es va escapçar el dit petit i va entrar a la cabana de Matsabunko tot dient: <Sóc la teva esposa Kararim. -i li va ensenyar el dit mutilat- El meu reflex ha plorat molt fort perquè trobés el camí de tornada i ha plorat tant que ha perdut l’ànima immortal per la boca: ara l’haurem d’alimentar. Tu m’has protegit i jo no tornaré a enfilar-me amunt de la serralada>.