Una calorosa tarda de juliol vaig anar a córrer pel bosc tot buscant una zona on el cant de les cigales superés la freqüència dels meus batecs cardíacs, aleshores m’aturaria a buscar l’exoesquelet d’algun dels meus adversaris i reposaria complaguda. En trencar a l’esquerra en direcció a la Pobla de Claramunt vaig sentir a la meva esquena l’inconfusible veu de Diego el Cigala i unes mans que feien l’acompanyament a la trista lletra de Lágrimas Negras, tres motos, els seus amos de catorze o setze anys damunt uns promontoris de pedra i entre tot això, molt avorriment.

Vaig aturar-me panteixant, caminava amb les mans a la cintura, premsant-me el flato. Ells escarnien les meves passes, somreien en mirar-me i vaig pensar: “Deu tenir alguna cosa de particular el meu cansament.”, vaig decidir seure a certa distància, mentre em recuperava, per veure com acabaria l’episodi. Ells es van aproximar, portaven unes llaunes de cervesa a les mans.

-¿Quieres un poquito?

Tenia la llauna tant a prop que sabia que no l’arribaria a agafar mai.

-¡Pero que haces! ¿Quieres que ésta te pegue algo?

-Está a punto de palmarla.

Es van posar a exagerar la meva respiració estossagant com uns tísics i rient. Van saccejar la llauna i van esquitxar-me a mi i el meu entorn. Vaig decidir que ja en tenia prou i vaig marxar mentre sentia com m’insultaven i afegien:

-¡I no dice nada, nosotros le decimos de todo y se va tan tranquila!

Estava encesa. Va bufar una mica de vent, vaig obrir els braços com una crucificada per refrescar-me i seguien rient. Em vaig internar al bosc i el so de les cigales van acompanyar les meves passes. El camí es va enfilar i van aparèixer uns solcs del regalim de les pluges cada cop més pronunciats. Darrere un revolt vaig trobar-me un vellet tot despentinat i suat, tremolava. Em va suplicar:

-Ajuda’m, si us plau. M’ha quedat la roda dins aquest forat i el cotxe no es mou. Fa molta estona que l’intento treure, no tinc mòbil per trucar a ningú.

Jo tampoc en tenia. Era un Renault de fa vint anys. Calia aconseguir que la roda davantera de l’esquerra inclinés la direcció per deixar sota el vehicle la rasa. Vaig recolzar totes les meves forces al cantó oposat del cotxe mentre el seu propietari, des del volant, donava gas. No hi havia manera. El tub d’escapament em ruixava amb monòxid de carboni i ho vaig deixar.

-Tinc una idea. Més avall hi ha gent que ens podria donar un cop de mà.

Em vaig sorprendre desitjant que aquells nanos no haguessin tocat el dos.

-No em deixi sol!

-Confiï en mi o millor dit, acompanyi’m, tanqui el cotxe. Haurem d’anar ràpid.

Certament no m’havia allunyat gaire i la veu de Diego el Cigala ens esperava.

-¡Mira quien viene por allí! ¿Este es tu novio?

Vinga a riure.

-A veure, ara va en sèrio. Si us plau, és important que ens ajudeu. Aquest senyor s’ha quedat amb el cotxe bloquejat al camí. Si l’empenyem entre tots, podrà sortir-ne.

-¿Y a mi qué me cuentas tu vida? Déjanos en paz con tus historias. Parece que le gustemos o algo así, la muy viciosa…

-Si us plau, us pagaré. Tinc diners. -va dir el senyor.

-Podemos intentarlo y si además el tío nos paga, pues mejor.

-Vale, a ver qué pasa, pero como sea demasiado pesado, yo lo dejo.

-Gràcies.

-¡Que te calles!

Així doncs, tots quatre, vam pressionar el maleter del cotxe fent per manera que la roda de davant sortís del forat. Jo ho vaig deixar i els nois van seguir empenyent, fent-se la il·lusió que avançava a resultes de la seva força. Un tros més enllà, el senyor va posar el fre de mà i amb la cartera entre els dits va dir:

-Això és tot el que tinc.

-Es igual, no ha sido para tanto, al fin y al cabo…

I aquest noi va girar fila per marxar.

-¡Pero que dices! Nos lo hemos ganado!

Aquest altre va prendre dels dits els vint-i-cinc euros del vellet i també va donar-nos l’esquena.

-A mi me toca la mitad, ¡no te quedes con todo! - va dir l’últim amic.

El senyor va oferir-se per acostar-me a casa i vaig acceptar-ho. De fet, l’oferiment va resultar en un nou favor quan es va quedar sense gasolina molt a prop del parc fluvial de Vilanova del Camí, però aquesta ja és una altra història.

-No gràcies! No vull menjar res. Si em descuido!..

<…Encara m’estic recuperant d’un bon mal de panxa, renoi: avui es pot dir que he menjat en una clavaguera! Tot i que per l’absència de les rates començo a dubtar-ne… Els preguntava: “Voleu una mica d’això?” I marxaven amb la cua entre les cames. Evidentment és millor menjar sol que mal acompanyat, tot i que el seu comportament em picava una mica…

<…El menú del dinar no era massa ambiciós: unes senzilles escarxofes i tres modestes arengades arrebossades, una trista bossa de cotnes de blat de moro, alguns brots de bròquil avinagrat i unes ordinàries nespres de postres. Res massa especial que es mogués amb una empenta… Però ja venia amb certa mala disposició. No és que de bon principi hagués mirat amb mals ulls la teca. Jo no sóc d’aquestes primmirades que han de llegir l’horòscop per saber què poden menjar! Era una cosa més mèdica, més bàsica, com un ventabal: una senyora baixada de sucre, d’aquelles que empal·lideixen i encongeixen l’espatlla i fan tremolar les mans perquè no et puguis posar ni un miserable crostó de pa a la boca.

<Sóc una bona néta que escolta els consells de l’àvia. “Nena, sigues previsora i posa’t a punt el dinar des de primera hora del matí.” Vinga, a veure si la disciplina ajuda a encarrilar l’esllanguida cuina de soltera. En llevar-me he deixat les arengades en aigua perquè es descongelessin i perdessin part de la sal. Però senyor! Quin experiment! s’han estovat de valent: semblaven una bossa de iogurt, bomitant les entranyes per les aletes. Les escarxofes, que m’havia regalat el meu company de feina del seu hort, estaven dures com una sabata i amb l’ànim de trobar fulles tendres, gairebé em quedo amb el cor despullat entre les mans, quin sacrilegi! El bròquil estava sospitosament avergonyit darrera un tel consistent i blanc que generava bombolles i alguns ulls que marxaven pitant en veure’m; els brots tenien la consistència d’una esponja en plena dutxa però si m’hagués repassat el cos amb aquella salsa, faria pudor fins el dia del Judici Final. Des del terra, agònica, se m’ha acudit analitzar la data de caducitat de la bossa de cotnes que em sustentaven, mentre me les menjava frenèticament tot evitant el defalliment, he pogut llegir que feia un mes que havien d’estar acabades. Faria com la majoria de la gent: tot i que estem podrits, sortim al carrer perquè hem aconseguit tenir mitjanament bon aspecte. Les nespres, l’alegria de les postres, acusaven de taques de maduresa, com si la nevera fos una espècie de màquina del temps que accelerés el procés d’envelliment enlloc de retraçar-lo. Tot i així, encara me les he pogut menjar després de cuinar per les meves estimades escombraries de reciclatge. Tinc gana i em molesta una mica de mal de panxa dels intents de superar els fàstigs per tastar l’aliment mig passat.

Vinga, ja s’ha acabat el monòleg amb intents d’ironia, aquest encadenament de queixes producte del primer món. Suposo que som els fills de la generació dels electrodomèstics, aquests que van cantant que són creats per fer una vida més còmode des d’un escenari de perfecció. Han aconseguit injectar-nos el cuquet de l’exigència, els clubs de comèdia ens han ensenyat formes convencionals de gestinar la insatisfacció i potser hem oblidat que, per molt extens que s’hagi fet, aquest costum no deixa de ser un localisme que ens aïlla de la resta del món, que dibuixa les fronteres dins les quals ens sentim segurs i sabem a què atendre’ns i ens desproveeix de la paciència necessària per sobreviure fora. Cal que no perdem de vista que quan el món es lleva, no es prepara perquè nosaltres ho tinguem tot a punt.

Ens podem descobrir somiant que les vaques ens avisen quan els seus estimats vedells són prou tendres per conèixer l’escorxador:

-Carnisser, carnisser! No es distregui, el meu estimat vedell ja està al punt. Avui li he tallat les ungles de les potes i els pèls de les orelles.

La nit de Sant Joan és màgica a Isil. Venint d’Esterri per la carretera, les cases apareixen entre les muntanyes com si es descloguessin d’entre dues mans. Allí tenen una tradició per celebrar la festa al sant patró que consisteix en enjoiar la muntanya amb un collaret de foc. L’expectació es concentra a la plaça i als carrers principals tan bon punt la penombra cobreix la vall. Nosaltres érem allà, entre estrangers i autòctons, mentre sentíem com les campanes acompanyaven tant l’encesa de la teia davant l’església com la de la foguera al cim del gegant fosc. Les càmeres van registrar la cresta encesa i van revelar-nos la gran quantitat de gent que la rodejava, perquè a ull nu no ho podíem apreciar. Semblaven esperits embolicats en la fumera. El ritme ho embriagava tot: el batec dels nostres cors, l’atenció vers els gegants foscos, el significat de la festa i la idea que jo tenia de la capacitat de les campanes per comunicar. I va començar la davallada de les teies singladures avall. Les campanes redoblaven un so emocionant i ens segrestava la mirada. Amb idèntica actitut a la nostra, teníem un vellet al costat.

-És impressionant aquesta festa.

-Prou!

-Ens agrada molt i ha vingut molta gent.

-Porta molta feina però ho tenen molt ben abillat: des del desembre se sap quina orquestra vindrà.

-Fins i tot les campanes toquen un concert!

-Aquell s’hi dedica amb molta afecció. Cada dring vol dir una cosa. És tota la seva vida. Està afectat del cap, pobret, però li tenen encarregat animar amb cops de martell. Potser se li hauria de dir que pari. No té mesura i pot arribar a ser molt estrident.

Ens comunicàvem amb dificultat, acusàvem la vista i la posició per sentir-nos.

-Vaig a dir-li a son pare que li faci fer una paradeta, a veure si reposa aquell noi, no m’agrada l’obstinació que està agafant…

L’home va desaparèixer mentre les nostres orelles continuaven percutint. Tot i que aturés aquell rebombori, certa angoixa s’havia instal·lat a l’ambient. Els arbustos del cim s’havien encès mentre passava la processó i l’aire enlairava les flames tot oferint un aspecte diabòlic. Des de la plaça, l’agitació es va encomanar a les espurnes que es van animar en una cortina d’estels i a la bòveda, les vertaderes estrelles guspirejaven en una estesa de competició. Feia molt fred. Entre la fosca que només permetia endevinar el perfil de la muntanya i que enredava cel i terra en un son tancat, es va fer una llum independent i tènua. La vam retratar. Tothom se la mirava. Les campanes es van aturar i van deixar pas a un silenci nu. Vam observar a l’ampliació de la fotografia la naturalesa d’aquella llum tan estranya i pròxima a la vegada: era algú davant el monument.

Quan jo era joveneta vaig considerar molt valuosa la tasca dels ex-biberons de commemorar alguns aniversaris de les batalles de la Guerra Civil Espanyola. Aleshores ells eren grans i després de tota una vida, la vellesa els havia reunit per donar forma conjuntament als records de la seva experiència. S’aplegava una munió vinguda de totes les terres catalanes amb el convenciment de la importància d’aquella iniciativa però les circumstàncies personals feien vacil·lar el número d’assistents. Per minimitzar aquesta influència, el meu avi es va encarregar de col·laborar amb la lírica a les trobades, sovint concretava el tema dels autobusos i arranjava altres detalls amb els organitzadors. Una de les últimes trobades on va assistir fou precisament als termes d’Isil i jo l’acompanyava. Vam col·locar una pedra al cim que havia de representar un referent per tots els caiguts allí.

Aquella nit de Sant Joan, mentre tothom se sorprenia, jo em vaig quedar glaçada observant la presència que il·luminava la pedra commemorativa. El vellet havia tornat i li vam preguntar:

-Qui hi ha allà a dalt tot sol?

-És un noi de per aquí que està afectat del cap, pobret. Sempre ens els trobem enfilat per arreu. Té una gran afecció a pujar al cim de totes aquestes muntanyes. Observa el poble, vés! Actua segons l’humor que li raja i no sé pas si li fa molta fila la Festa Major. Potser se li hauria de dir que baixi. No té mesura i es pot arribar a fer mal.

Ens enteníem amb dificultats. Jo no podia evitar desconfiar de la seva naturalitat.

-Vaig a dir-li a son pare que el faci venir cap aquí, a veure si s’escalfa a la foguera aquell noi, no m’agrada l’obstinació que està agafant…

-Vinc amb vostè. -li vaig dir.

-Per què mossa? No veus que és fosc i la festa s’anima a la plaça?

-Veu aquell monument que hi ha allà a dalt? El van situar sense fer diferències entre els dos bàndols de la guerra, en record sincer els supervivents de la lleva del biberó, però entre nosaltres no s’hi trobava cap nacional. Al cap d’un any la pedra estava tota pintada. Hi vam llegir amenaces i improperis. Quan els ex-biberons van davallar entristits, els de casa meva ens vam prometre tornar-hi per netejar-la i ara resulta que és tan blanca immaculada que resplandeix!

L’home avançava amb penes i treballs entre la gent tot intentant dissuadir-me però la meva explicació el tenia sens dubte captivat.

-T’hi faràs mal per allà a dalt i vés a saber com reacciona. Li farà poca gràcia al noi haver de davallar. I potser es posa a córrer i ja l’haurem perdut.

De cop i volta m’havia escindit entre l’espectadora de la festa major i la néta d’un dels ex-biberons de la mateixa manera que la vall combinava múltiples realitats històriques que en aquell moment produïen notes discordants. Les campanes de la festa repicaven amb musicalitat i la llum del cim s’entussodia amb una presència tènua. Els vilatans seguien l’espectacle de les teies aliens a les meves preocupacions.

-Contesti’m una cosa: Seria vostè capaç d’abandonar el símbol de la lluita dels seus avis? Allò que els va marcar tota una vida quedarà oblidat en una generació? Quantes vegades som capaços de comprendre’ns fins assumir com a propis els valors de les persones que estimem?

El fum i el fred ens havia congestionat i ploràvem subtilment tot mirant-nos, de manera que les llàgrimes arrastraven la tristesa.

-No acabo de capir què deu ésser aquella llum que em té tot preocupat. No és una teia ni un lot. L’embolcalla com un planeta. Ai Déu! Coi de noi!

Aleshores els portadors de les teies van arribar al poble. Primer es presentaren els menuts i més tard tota la colla amb les torxes força apurades. Van serpentejar pels carrers captant els aplaudiments del públic. El so s’encongia a les nostres esquenes mentre ens dirigíem a recollir un cotxe sota un covert. El vell va trucar al timbre d’una casa.

-Qui demana?

-Noi! El teu fill està enfilat a la muntanya. Mira quina fila, allà penjat com un estel!

-El meu fill dorm com un estaquirot al seu quarto des que vos l’heu fet plegar del campanar. Per avui ja té prou sarmonejada. Ens quedarem tancats a casa que els coets ens fan basarda. Bona nit!

Els músics enfilaren cançons ancestrals. Les notes s’escampaven pels carrers de la mà dels crits d’emoció: algú feia acrobàcies vora el foc de la plaça que s’havia revifat amb les brases dels portadors. L’incendi encara cremava les males herbes i el poble feia pudor de fum. Els dansaires rebien l’atenció del poble com el puny d’un director d’orquestra.

-Veniu demà a trenc d’alba: pujarem a inspeccionar. -em va dir el vellet.

-Demà? Segurament és un fantasma que demà ja s’haurà esfumat!

-Coi d’impertinença. He dit a dormir!

Les paraules del vellet conjuraren la llum que s’esvaí. Les muntanyes restaren més fosques que la gola d’un llop sense rastre de l’incendi ni cap pedra il·luminada. Les seves espatlles es feren fonedisses carrer enllà. Les faroles s’apagaren i vaig obeïr la inèrcia de l’escenari que s’empetitia cap a la foguera de Sant Joan.

Sobtadament plou. La tarda calorosa es resol amb un xàfec i molts vianants corren a eixuplogar-se dins el bar. Davant un tallat, certes pressions econòmiques i molt de temps per compartir discussions, la te del vent d’allà a fora s’enlaira, en Jan perd la forma i es dissol en el seu nom i la jota de la immediatesa xiuxiueja en el so sord de la ce trencada. Ha aparegut a la meva vida el concepte de venjança.

Un vespre d’una jornada llarguíssima, ara farà força temps, mentre m’estava llepant les ferides del dia, vaig sentir com trucaven a la porta. Per l’intèrfon em va semblar reconèixer la remor de la canalla i no vaig accionar la porta, però abans que tingués temps de tornar a seure a la cadira, algú va trucar al timbre des del replà de l’escala.

Un homenet d’un aspecte molt peculiar es desfeia en elogis per la meva gateta. La gateta, tota espantada, es va escórrer cap el menjador i el nouvingut, encongint-se sota el meu braç, la va perseguir.

-Vostè té un animal preciós! He entrat a la meitat de cases de Catalunya i he vist tota mena de mascotes però li puc ben assegurar que ni de lluny hi ha cap bèstia que s’assembli a la gràcia que té la seva. Em dic Laomedonte i sóc un comercial d’aquesta empresa: -m’ensenya el logotip i la reconec.-Em sento optimista. Jo havia passat la meva joventut en aquesta ciutat: quants records! Amb els meus col·legues omplíem el cotxe d’ampolles de tot tipus d’alcohol el divendres i recorríem totes i cada una de les discoteques de la zona fins que algun imperatiu ens obligava a tornar a casa.

Després d’un parell d’assassinats a sang freda les autoritats van obligar el tancament d’aquests locals que convertien la zona en un referent de delinqüència.

-No sé si està al cas de totes les modificacions que a partir d’ara ampliaran les possibilitats del subministrament de gas. És el moment per tal que particulars i empreses es replantegin les solucions més avantatjoses i treguin el màxim partit a les combinacions en l’àmbit del gas. Cal informació al respecte. No pot perdre més temps. Actualment s’està acabant el termini per inscriure’s a les millors ofertes; a partir d’ara els seus antics compromisos representaran literalment una pèrdua de diners.

M’estava marejant amb la seva plàtina. Havia tingut un dia molt dur a propòsit d’uns recursos que m’havia deixat perdre a la feina i pels quals havia hagut d’encaixar una bona sarmonejada del pitjor dels gerents.

De cop i volta la gateta es va posar a córrer frenètica pel pis: de la taula va saltar a l’ampit de la finestra, sobre el sofà, passes a la paret, salt mortal damunt la calaixera, escalada per la prestatgeria i Laomedonte, amb les seves cames de cap de setmana, la seguia per tot arreu. Altre cop damunt la taula Laomedonte em va mirar amb els seus ulls felins: un parell de bales grogues amb dues franges finíssimes al mig i em vaig sentir segura per no tornar a cometre el mateix error de la feina, no deixaria perdre les bones oportunitats. Laomedonte, fent ús d’una proverbial agilitat, em va mostrar una de les meves factures.

-Em cal aquest document i un número de compte per associar el nou contracte. Tal com puc observar, la nova facturació li sortirà uns punts més barata en virtut de l’oferta que encara està a temps d’acceptar si escriu la seva firma aquí… -un espai on jo vaig gargotejar el meu nom -i aquí.

I ara us explico la història d’aquest número de compte bancari associat.

Jo freqüentava un local on coincidia amb Esteno, Euríale i Medussa, tres germanes prou divertides, al principi. Allí passàvem les tardes tot comentant l’actualitat. Compartíem el manteniment del local afegint una quantitat determinada de diners en un compte bancari del qual no n’era titular. Més tard em vaig afeccionar a identificar els insectes que volen pel capvespre i, tot aprofitant la incorporació d’alguns amics a la colla, vaig notificar que per una temporada em desentendria de les despeses del local, per no fer-ne ús. Les Górgones no van estar-hi d’acord ja que al cap i a la fi el local continuava sent el nostre punt de trobada i, recentment m’havien obligat a passar pel banc a fer l’ingrés. M’obsequiaren amb una notificació bancària on figurava el número de compte, perquè no pogués amparar-me en cap error.

Aquell vespre a casa meva, Laomedonte va detectar la punta de la notificació bancària que treia el cap per una de les meves butxaques i va exclamar:

-Llestos! Copio el número de compte i no m’allargo més, ja que la resta de dades apareixeran a la base de dades un cop la computadora l’identifiqui. Moltíssimes gràcies pel seu interès. D’un moment a l’altre rebrà una trucada perquè l’empresa pugui confirmar que vostè està complaguda amb el meu tracte i amabilitat, dels quals jo estic completament segur.

Laomedonte va desaparèixer i després de respondre a la trucada vaig entrar en un profund son que sols va trobar reconfort precipitadament sobre el sofà.

L’endemà al matí, unes hores massa tard per no haver programat el despertador, vaig trobar damunt la taula una targeta amb un número de telèfon i el nom d’aquell comercial. El vaig trucar.

-Laomedonte? Sóc… segurament la seva última client d’ahir. El trucava per avisar-lo que li vaig donar un número de compte equivocat, no hi haurà manera d’associar-hi el meu contracte i… després de donar-hi unes quantes voltes, he pres la decisió de renunciar-hi. Considero que fou massa precipitat i no recordava que, per certes raons, el contracte anterior em resultava més avantatjós. Demano que vostè no tramiti l’expedient. Espero que no faci falta enviar la revocació per escrit, confio en vostè. Lamento haver-li fet perdre el temps però li repeteixo que, de totes maneres, el tracte conté un error i no es podria formalitzar.

Vaig oblidar aquell assumpte però al cap d’un mes Medussa es presentà a casa meva. Estava indignadíssima.

-Em sembla que hi ha algú que està massa ocupada per complir amb totes les seves obligacions…

-Déu! Me n’havia oblidat. Fa tant de temps que no ens veiem!

-Si en fa de temps! Ens hem quedat en números vermells, quina sorpresa, la nostra! Ens hem vist obligades a pagar una penalització, però aquesta vegada ens l’hem repartit deixant-te una part molt especial.

En aquell moment Medussa saccejà les serpents que adornaven el seu pentinat i em mirà amb la seva naturalesa ctònica. Aleshores vaig saber que era diabètica perquè del turmell dret en avall tota l’anatomia s’havia quedat petrificada. Medussa s’esvaí però jo vaig saber que no anul·laria el contracte amb Laomedonte.

Segons la llegenda, Posseidó havia participat en la confabulació contra Zeus i fou castigat. Ell i Apol·lo, déu del sol, van haver d’ajudar a Laomedonte, rei de Troia, a construir les grans muralles de la ciutat. Al final, aquest es va negar a pagar-los el salari convingut. La venjança de Posseidó contra Troia no va tenir límits. Va enviar un terrible monstre marí per devastar la terra i durant la guerra de Troia es va posar de part dels grecs.

Quan els grecs van pensar en la temible i potser desproporcionada venjança de Posseidó, segurament ometrien el sentiment de rencor que sentiria per Laomedonte. Segurament consideraven el déu del mar com un jutje capaç de valorar la justícia del cas i aplicar raonadament un càstig per reparar la traïció. La ciutat de Troia amb les seves muralles esdevingué negre davant l’amenaça de les columnes del mar i Hesíone, que es va veure obligada a entregar-se al monstre marí, va haver de patir el mateix dolor que el seu pare hauria infligit al rei del mar. La traïció, i no pas la justícia, s’aparella amb la venjança. Els efectes són desproporcionats i les víctimes, incomptables.

Aquesta foscor profunda del cor del mite potser té poc a veure amb el color terrós del nostre tallat però les onades del mar Negre s’assemblen a les vibracions de la tassa del davant. El xàfec s’intensifica i aixequem el volum de veu. Arriben Laomedonte i més tard Medussa. Laomedonte m’agraeix ingènuament que hagi tingut la delicadesa de presentar-li una nova candidata pel pla d’estalvi de l’empresa que comercialitza. Els deixem sols i els observo des de la barra. Llampega i trona. Al meu costat hi ha un individu que ha begut més del que calia. Fa estona que es fa pesat amb una colla i la cambrera el sarmoneja. L’obliga a abandonar l’establiment però abans de baixar del tamboret em mira de dalt a baix i jo em repeteixo: “Tranquil·la, amb aquest no en tinc ni per pipes.”. M’obliga a donar-li la mà i jo m’hi nego. Amb certa sorna m’atreveixo a dir:

-No és el meu estil. Jo acostumo a limitar-me amb un senzill “Passi-ho bé!”.

L’individu canvia la mirada. Els seus ulls esdevenen dues bales grogues amb unes franges finíssimes verticals i em diu:

-¿Ves mi bolsa? Yo tiro las cartas y a ti te acabo de hechar un mal de ojo.

-Quina pena! Justament avui que portava un mirall!

-Maria, que estàs dormint Maria?

EN OFF: Suposo que no es despertarà. És capaç de passar-se més d’una hora dormint al costat del despertador activat. Ja sé que la profunditat del son varia al llarg de la nit, però he aconseguit despertar-me a les quatre. Ningú més està al cas. Tota la família dorm calmadament. Sento els roncs del pare i del Marc. Suposo que ells són la prova que puc comunicar-me amb la Maria sense despertar-la.

-Estic aquí (dins els teus somnis) en aquest moment intemporal de la teva vida. Ara decideixo que tens vuitanta anys i estàs a punt de fer-ne vuitanta-un o bé et trobes a la tendra edat de quatre anys amb tots els cabells arrissats voltan-te la carona…en aquests experiments gaudim de molta llibertat. M’és igual la dilatació del temps; sempre sento (i en aquestes efemèrides una mica més) molta emoció quan recordo el teu naixement. En devien saber molt els pares perquè sempre ho he recordat com un do:

-Marta, et fem el regal d’una germaneta.

Jo vivia en una alegre innocència i això em va col·locar en un estadi de tanta alegria que no podia parar de ballar. Em veus ballant d’aquella manera que aixecava les cames ensenyant les calcetes? Ja tenia la capacitat per valorar la vida com el millor regal i era prou senzilla per conformar-me sent la teva germana. En aquest experiment permeto que em vegis portant un ram de flors més gran que jo escales amunt de l’hospital. I a l’escala de casa, davant la porta de la tieta, comptant-te els deu dits de les mans i els deu dits dels peus. Sempre ha estat una cosa que m’ha encuriosit: com és possible que amb dos anys sabés comptar-los? Crec que no sabia arribar a vint però vaig fer un esforç per arribar a deu dues vegades, tot i que sé que els vaig comptar molts cops tot meravellant-me que estiguessis tan ben feta, que la meva nova nina de carn i ossos fos tan perfecte. I també em costa entendre com podia arribar-te als dits de les mans, si la mare et subjectava entre els braços… No ho puc entendre però estic segura que va ser així. Em va fer tan feliç el teu naixement que crec que era capaç de fer coses extraordinàries. Aquest és el meu regal en aquesta ocasió: una mica de la immensa alegria que se’m va instal·lar a dins quan vas néixer tu. Dorm tranquil·la, que al matí no aixecaré les persianes…

“Una vegada, a Cesenatico, a la vora de la mar, hi van anar a parar uns cavallets de fira. Tot plegat eren sis cavalls de fusta i sis jeeps vermells, una mica descolorits per als nens de gustos més moderns. [...]

Un vespre, un senyor vell, després d’instal·lar el seu nét en un jeep, va pujar ell també als cavallets i en va escollir un de fusta. No s’hi estava gaire còmode, perquè tenia les cames massa llargues i els peus li tocaven a terra, però reia. I vet aquí que a penes l’homenet va haver començat a fer girar la roda, oh, meravella!: el senyor vell es va trobar en un girar d’ulls a l’alçada del gratacel de Cesenatico i el seu cavallet galopava pels aires, i el seu morro apuntava de dret als núvols. Va mirar a baix i va veure tota la Romanya, i després tot Itàlia, i després la Terra sencera que s’allunyava sota les potes de la seva muntura i que molt aviat no va ser sinó una roda de cavallets, de color blau, que girava i girava, mostrant l’un darrere l’altre els continents i els oceans, com si fossin dibuixats en un mapa.”

Aquest és un text del Gianni Rodari, l’home vital i compromès, el polític, periodista, pedagog i escriptor que va fer de la paraula la seva acció. Hi recorro confiada, l’he llegit moltes vegades durant la meva infància.

Llegeixo l’enunciat de l’exercici i demano:

-Apa noi, ara et toca escriure un possible final per aquesta història. -dic jo al meu alumne.

La cara pàlida i espantada del noi segueix en silenci, les llargues pestanyes dissimulant la mirada, ell immòbil.

-No lo sé.

Jo torno a ser la nena que cedia a la imaginació de l’autor.

-El protagonista ha començat una aventura fascinant, es troba volant per l’espai exterior al llom d’un cavallet de fira, quantes meravelles veurà?

-¡Y yo qué sé!

-Caram… Anem a veure… Posem-nos a la seva pell: si tu fossis aquest senyor, com et sentirires?

-Asustado.

-…Ja. Jo continuo una mica: El cavall cobra vida, renilla, mou la crinera, què li diries?

-No sé… -el seu to de veu ha canviat. Ara està pensant.

-Jo li preguntaria: “Cap on anem?” I tu, què li preguntaries?

-¿Cuándo volveremos?

El cos del nen està tens. Me l’imagino subjectant les brides del cavall, mort de por per no caure a la immensitat de l’espai exterior.

-Jo faig de cavall. “Tornarem quan s’acabi el bitllet de l’atracció”. Et sembla?

La cara del meu nen s’ha il·luminat.

-Vale.

-Baixa ja?

-Sí, ja s’ha acabat.

-Ara ho escrivim.

-¿Cómo lo pongo?

I jo li dicto la història d’un senyor que es va trobar viatjant per l’espai al llom d’un cavallet de fira i es va espantar una mica però el cavallet li va picar l’ullet, el senyor li va preguntar quan duraria el viatge i el cavallet li va contestar: el temps que duri el bitllet.

-Però dona! Jo no vull que et facis mal. Deixa la calaixera. Ja estàs prou cansada!

Què pensarà el lector quan sàpiga que l’àvia que l’ha ajudat a pujar el moble per sis trams d’escala té vuitanta-quatre anys?

-Ara et toca a tu tenir-la, això t’ajudarà… -panteixa -La meva mare la va guardar tota la vida al subterrani… No sabia qui l’havia posat allà…

-Respira!

-I molt abans, quan feia goig, va passar de generació en generació al dormitori.

-Iaia!

-Restaura-la!

L’àvia es mareja, perd equilibri i coneixement i una ambulància se l’emporta a urgències. Els plors de l’Eulàlia mullen la fusta. Els metges diuen que la iaia es recuperarà, però que no havia d’haver fet aquell esforç. L’Eulàlia treu la pols a la calaixera i li rasca la pintura negra.

-Sergi, on ets? Quan puguis truca’m.

Fa massa temps que ell torna a casa massa tard. A què es redueixen les seves il·lusions? La casa fa pudor de tot -no obris que gastaràs calefacció.-, està desendreçada i trista. Ella tapa els corcs amb una pasta.

-Sergi, no has sentit el meu missatge? No has mirat el mòbil a l’acabar?

Sota la pintura funerària, la fusta és caoba; el moble ha quedat ben vernissat. Fa metre d’alt, per metre vint de fons i metre trenta d’ample. Tot el frontal és cisellat amb detalls florals i a banda i banda fan guàrdia dues cariàtides que aguanten l’encimera de marbre.

-Sergi, ja no t’interesso? Hem portat la iaia a urgències. Tot el dia t’espero. No m’ho facis això!

Còmoda i Eulàlia jeuen a l’habitació, abandonades, incubant.

-Déu meu! Què és això tan horrorós? -diu el Sergi a l’arribar.

-Tanca el llum!

-És broma!

-Demà parlem.

El Sergi no pot dormir. Aquesta pudor de vernís li està encetant la tràquea. Que n’és d’infeliç a la feina! I ara que els vapors de l’alcohol s’esvaeixen, li sembla veure que un calaix de la còmoda s’està obrint. I altra vegada els ulls li fan la trampa perquè creu veure una llum enlairar-se i cobrir l’Eulàlia, i la seva pell es torna més bonica, més jove, més calenta.

Amb les primeres llums ella ja no pot dormir, té una calor infernal i es vesteix.

-La penses deixar aquí sempre més? -li pregunta ell.

-Evidentment, aquesta casa la paguem els dos!

I quan ella és fora, ell escup a terra i una taca de sang li somriu.

-Renoi! Quin calvari!

A la cuina, ella estova les torrades de l’esmorzar i el sopar amb els seus plors “Ja no em vol! Li faig nosa.” i se’n torna tota sola a dormir, però quan ell arriba a altes hores de la nit i s’adorm com un desconegut, ella pot veure, entel·lada de llàgrimes, com s’obra un calaix de la còmoda i en surt una llum difuminada que es vessa sobre el Sergi, l’il·lumina breument i li torna la pell més rosada, més càlida, més atractiva. Però no s’atreveix a tocar-lo, perquè fa massa temps que no ho fa.

-Això és insuportable, aquí fa massa calor! -refunfunya tot passant per davant de la finestra com si fos un simple aparador.

I quan ella és fora, ell escup a terra i una carraspera bruta de sang li irrita els nervis. “Això no és el que jo volia!” es lamenta ell, però no s’atreveix a buscar-la perquè sent com ha entrapussat amb el seu calçat i ella tanca la porta del menjador amb un cop que fa que la casa trontolli.

Quan el dia s’aixeca, es senten com si encara no haguessin anat a dormir. Es parlen amb un altre idioma i en surt beneficiat el pis. Ell es posa a rascar el vernís per substituir-lo amb un protector més perfumat, ella obra les finestres, espolsa l’edredó i esmorza els croissants calents que li ha comprat ell. La llum d’aquest dissabte disfressa una claror que s’escapa sota el marbre i que no es pot amagar més. Quan l’aixequen poden llegir:

Axí com cell qui·n lo somni es delita
e son delit de foll pensament ve,
ne pren a mi, que·l temps passat me té
l’imaginar, qu·altre bé no y habita,
sentint estar en aguayt ma dolor,
sabent de cert qu·en ses mans he de jaure.
Temps de venir en negun bé·m pot caure;
aquell passat en mi és lo millor.

Del temps present no·m trobe amador,
mas del passat, qu·és no-res e finit;
d’aquest pensar me sojorn e·m delit,
mas quan lo pert, s’esforça ma dolor,
sí com aquell qui és jutgat a mort
he de lonch temps la sab e s’aconorta,
e creure·l fan que li serà estorta
e·l fan morir sens un punt de recort.

Plagués a Déu que mon pensar fos mort,
e que passàs ma vida en durment!
Malament viu qui té lo pensament
per enamich, fent-li d’enuyts report;
e com lo vol d’algún plaer servir
li’n pren axí com dona·b son infant,
que si verí li demana plorant
ha ten poch seny que no·l sab contradir.

Fóra millor ma dolor sofferir
que no mesclar pocha part de plaher
entre·quells mals, qui·m giten de saber
com del passat plaher me cové·xir.
Las! Mon delit dolor se converteix;
doble’s l’affany aprés d’un poch repós,
si co·l malalt qui per un plasent mos
tot son menjar en dolor se nodreix.

Com l’ermità, qui·nyorament no·l creix
d’aquells amichs que teni·en lo món,
essent lonch temps qu·en lo poblat no fon,
per fortuyt cars hun d’ells li apareix,
qui los passats plahers li renovella,
sí que·l passat pressent li fa tornar;
mas com se’n part, l’és forçat congoxar:
lo bé, com fuig, ab grans crits mal apella.

Plena de seny, quant amor és molt vella,
absença és lo verme que la guasta,
si fermetat durament no contrasta,
e creura poch, si l’envejós consella.

-Iaia! Què hi fa un poema de l’Ausiàs March cisellat a la calaixera? -pregunta l’Eulàlia al telèfon.

-Un poema? -s’estranya la iaia des de l’habitació de casa seva. -Apa, grata més bé els calaixos i els laterals. La calaixera està a vessar de paraules d’amor!

-Quina sorpresa!

-Totes diem el mateix.

A casa meva hi ha un parell d’ulls que m’observen amb innocència, una cua que s’entortolliga entre les meves cames, unes orelles que s’enfilen a la caça de l’estridència, molt de pèl com gebre volàtil, un moviment sinuós que converteix els meus mobles en les seves pròpies dependències, mandra al caliu del sol i a les superfícies encoixinades, estiraments atlètics al bell mig de la sala, aspres llepades són el reconfort d’una bona relació, accions de protesta quan vull abandonar la casa: immobilitzacions davant la porta, acurat anàlisi amb les potes anteriors de la porta i el seu ampit i una obstinació a romandre-hi. Jo crec que la meva gateta s’ho passa malament mentre es troba sola al pis. Els gats són uns animals de companyia. Em cal la prova definitiva per asssegurar-me que pateix en la meva absència pel vincle que hem establert. Obsessionada amb aquesta idea reviso la bibliografia sobre l’aferrament felí, navego entre cites i al final d’aquest periple de concessions sóc on havia començat: al vincle d’aferrament entre la mare i el seu nadó. Sóc afortunada que la gata no s’adoni d’aquesta transformació en què la sotmeto en la meva imaginació i continuï llepant-se l’anus, esgarrapant el sofà i perseguint les mosques que volen pel menjador. Llegeixo atentament la descripció de la conducta i de la relació que l’estableix i convinc a identificar tots els elements. Només en l’apartat de les causes -tan científicament vinculades a les solucions- un bri d’angoixa penetra en el meu cor i sóc conscient que estem cursant una etapa en el procés d’independència.

Jo sé que ella -o el seu instint- vol posar mesures al problema del malestar que sent en solitud i aleshores jo m’adono que deixa de ser la convidada per adoptar el rol de presonera del meu palau. Acostuma a desfer-se en grinyols quan veu volar els pardals en llibertat. En tancar la porta m’assec a les fosques en el primer esglaó a l’abast i intento recordar perquè una gata desconeguda dels Pallaresos ha esdevingut la meva presonera. Molt abans de conèixer el seu aspecte jo ja sabia que li encarregaria la greu tasca de rebre el cabdal d’afecte que em genera a mi la convivència. Tanmateix no sabia que seria tan graciosa. Decideixo sotmetre a anàlisi una altra qüestió: qui de les dues està més embolicada en el sentiment d’aferrament, jo que lidero el raonament o la meva gata que es troba impossibilitada d’abandonar el pis?

L’escala segueix a les fosques i la llum es filtra per sota la porta, veig perfilades les potetes de la gateta, immòbil i segurament astorada, amplia el recorregut de les passes sense abandonar el referent de la porta. La meva galta en contacte directe amb les rajoles pètrees s’està refredant, l’aire enfila brosses dins els meus ulls i de cop i volta aquest aire, carregat de pelatge i dels miols de la meva gata m’eleva i m’otorga la condició de ploma i m’escola dins el pis. Sóc l’ànima amb capacitat per veure i raonar i passo desapercebuda a tots els elements. Planejo en aquest ambient de calma i segueixo la gateta de camí al balcó. Em reconforta veure com uns instants privada de la meva companyia m’oblida i em satisfà interpretar que l’avorriment o l’angoixa no formen part del seu espectre. De cop succeeix una cosa espectacular: observo com grimpa sobra la barana en el moment precís que una parella de pardals, els meus veïns de la teulada de l’esquerra, volegen davant del balcó. La gata s’hi aboca i els enfila amb les ungles de les potes anteriors. Els pardals perden l’estabilitat del vol i la combinació formada pels tres animals es precipita tètricament cap el terrat del veí de baix. Allí succeeix una carniceria atroç, els pardals són transformats a la força en un parell de bistecs d’au i jo sóc l’espectadora de la bellesa que constitueix la posada en escena de l’instint. La meva gateta ha assolit la majoria d’edat en un entorn acollidor. Mentre la meva presència fantasmagòrica retorna cap a la foscor de l’escala, la gateta s’enfila al balcó i s’ajeu a fer la migdiada a la càlida llum del sol de mitja tarda.

-Despatx de Psicòlegs digui…?

-Hola, estic interessat en posar-me en contacte amb un especialista.

-Em pot detallar el motiu de la seva demanda?

-Estic desesperat, necessito ajuda urgentment, he perdut el control de la meva vida en tots els aspectes.

-Pateix vostè algun trastorn?

-És clar que no! Creu que mantindríem ara aquesta conversa si estigués boig?

-Ha seguit prèviament algun tractament?

-No m’he quedat amb els braços creuats, he intentat de tot. Fins i tot el suïcidi amb el cable del telèfon!

-Està interessat per alguna escola determinada?

-Considero de molta cortesia delegar als clients aquesta elecció però malauradament no els trobo en els anuncis de la televisió i això m’incapacita per escollir.

-Em pot especificar entre quin intèrval d’honoraris està disposat a pagar?

-Els diners no són un impediment per a mi.

-On viu?

-No estic preparat per aquesta pregunta, encara no hem establert un vincle de confiança.

-Es pot esperar un moment?

-Sí.

-Hola, bon dia, en què el puc ajudar?

-Ja li he explicat fa un moment… o no, em sembla que vostè és una altra senyoreta.

-Està parlant amb la principal responsable de la recepció i si us plau, intenti concretar al màxim la resposta perquè li repeteixo: precisament està parlant amb la recepció per tal que el poguem derivar a un especialista. Quin és el motiu de la seva demanda?

-He de trobar algú…

-Perdoni, vostè no ha de fer res. A partir d’ara treballarà amb hipòtesis i la principal partícula que utilitzarà serà el si condicional de manera que, si vostè s’esforça, és possible que algú el pugui ajudar.

-Si vostè fos el millor pare de la seva filla i aquesta hagués desaparegut durant una setmana per conviure amb un impresentable del barri i per trobar-la hagués perdut la feina i s’hagués discutit amb la seva esposa que no exerceix de mare des de no sé quan, no estaria a l’altra banda del telèfon.

-Em sembla que s’equivoca. L’ajuda que demana i que jo represento, és la que necessita per rebutjar el que acaba de dir.

-Té raó.

-Faci’m el favor, si us plau: intenti imaginar-se què li hauria de dir aquest psicòleg que sembla que vostè necessita per aconseguir que tornés a la segona sessió.

-Suposo que m’hauria de suggerir que demanés si la meva filla vol tornar a casa i si la seva mare vol que hi torni jo.

-D’acord, si vostè ho prova, segurament el podrem ajudar.

 Ella va baixar a comprar el pa a la pastisseria, calçant les enormes sabatilles de la seva tieta, amb l’esperança que es trobaria el seu germà arribant a casa per dinar, i li donaria els diners per pagar el pa. A la vorera de davant hi havia tres adolescents estrangers barallant-se per passar l’estona i desempallegar-se del covard que perdés la paciència abans. Els seus gossos udolaven des de la barana de l’àtic sons de reconeixement i els periodistes d’una televisió popular presentaven les notícies puntualment. L’últim client de la pastisseria va aixecar-se per pagar el cafè amb llet i se la va mirar als ulls. Aleshores va entendre que la seva mare l’havia pegat la nit anterior perquè a ella tant li feia. I va saber que aquell noi estranger de la vorera de davant que els companys empenyien contra la carretera, cauria damunt un cotxe en circulació i aprendria que hi ha maneres més intel·ligents de passar el migdia del diumenge. Una forgoneta va pujar les rodes de l’esquerra a la vorera per aparcar quan la seva tieta sortia descalça per donar-li els diners abans que la pastisseria tanqués. El paraxocs va premsar-li la cuixa contra l’ampit de la porta de l’entrada i la tieta va xisclar de dolor i va proferir un parell de renecs. Ella va esperar que els estrangers acabessin de riure per observar com un dels gossos saltava des de la barana del quart pis fins a sobre la capota del cotxe infractor. El conductor va sortir del cotxe ensangonat perquè el sostre del vehicle abonyagat li havia obert un trau al mig del crani. L’ocupant del cotxe que havia espantat un dels ucraïnesos va passar rabent tot posant-se les mans al cap i el seu auto va zigzaguejar al llarg del carrer fins que se’n va perdre el rastre. El seu germà va arribar però no la va veure perquè els seus companys estrangers el saludaven tot mostrant-li com un aconseguia agafar la bossa carregada amb els pastissos que la dependenta de la pastisseria s’emportava després de tancar el forrallat.