Com moltes paraules en literatura, la inèrcia és un concepte útil per explicar la meva anècdota, i a la vegada necessari per entendre la situació que tot sovint m’obliga aturar-me davant el portàtil a teclejar algunes idees que jo voldria més profundes i que crec que decepcionen per la seva simplicitat.

Així doncs, empesa per un reclam de llibertat, vaig agafar-me a la meva mare diumenge passat per voltar per una zona que m’imaginava més coneguda que el palmell de la mà. Feia un dia d’esclat, al principi de la primavera, i la poca brisa que bufava s’enduïa els fantasmes i el sol ens torrava les galtes d’una forma molt saludable. El palmell té protuberàncies i solcs i en la distracció ens el mirem en picat, de perfil, per sota i per sobre com els ocells quan volen confiats damunt la nostra Catalunya de turons i camps encerclats de camins i oliveres. I sovint ens identifiquem d’alguna manera amb aquests estornells i ens creiem que podem fluïr pel terreny amb la seva llibertat.

Després us parlo de l’alegre circulació d’un riu, que s’ha vist condemnat a regalimar porqueria durant dècades, i ara no ens sap explicar com les obres n’han alliberat el curs, i ens han desproveït de palanques per franquejar-lo, n’han separat les ribes i n’han netejat el llit. Ens resistim a anomenar-lo de la mateixa manera. El miro desconfiada. Tal com tinc una geografia parcel·lada, desconec els racons del meu riu i les obres col·laboren amb aquesta il·lusió i ens fan ballar una dansa sorda al compàs de la inèrcia dels nostres records.

Diumenge passat moltes famílies voltàvem amb certa desorientació per la ribera. Els accessos coneguts eren bloquejats per valles infranquejables de les obres. Diumenge passat, les obres ens van convertir en rates de laberint. Ens hauríem pogut conformar com a simples espectadores però la llibertat i la inèrcia ens van fer caminar.

Buscàvem una font arxiconeguda darrera el turó de referència, i ens vam trobar sorpreses per noves vies de piconedores encarregades de construir una carretera, que en l’intent d’alliberar el trànsit urbà havien eixugat l’abeurador. Les dimensions dels canvis obliguen a replantejar-nos els elements de referència. Allà va començar el malson amb indiços de Poe.

Vam decidir apropar-nos a un poble veí tot evitant la carretera i de tornada ens vam fer la il·lusió de seguir un camí que s’allunyava del trànsit. El camí conduïa a un punt mort amb inacabables serpentejos entre camps i davallades i bifurcacions mal interpretades per caminar amb la idea que ens estàvem equivocant llargament. S’havia escolat una hora més que el nostre propòsit. La meva mare es queixava de dolor. Teníem set i gana i el factor més preocupant era que, tot i tenir als nassos la nostra llar, no podíem creuar el riu i a dreta i a esquerra el camí s’estirava eternament. Hi havia gent però informaven vagament dels accessos.

Vam seguir en paral·lel i en direcció contrària d’on veníem, amb l’esperança de poder creuar. Les màquines havien mossegat el terreny i no gaire més lluny d’on es soterrava un tram de riu, es feia el precipici. Just en aquesta desitjada banda ens trobàvem internades al terreny de la construcció. De cop i volta ens trobàvem rodejades dels vehicles especials i els parapets resguardats de lladres i curiosos que m’obsequiaven amb la certesa que no sortiríem d’aquell paradís de paleta. Amb una gran dosi d’angoixa afegida al cansament vam continuar saltant valles que parcel·laven el projecte i ens limitaven. La gent i els cotxes circulaven a l’altra banda de les valles i no hi havia manera de connectar-hi. Tenia la certesa que amb el mòbil podria demanar socors eficient però quina vergonya! Les meves il·lusions de llibertat havien fugit i els fantasmes planaven arreu com el cel encapotat de tormenta.

Finalment i ben lluny vam connectar al pati d’una empresa que tenia una petita obertura al passeig. I al cap d’una mitja hora ben llarga érem a casa per fi.

Encara estic donant voltes al comentari que m’han fet. Feia un any que no veia aquella senyora, una amiga de la meva tieta àvia, una dona que tota la vida he considerat la senyora àvia d’algú perquè sempre m’ha donat caramels, tot i que jo no sé pas si en el cas que sigui àvia repartiré caramels a les nétes de les meves amigues. Tanmateix, per aquest detall, jo no m’oblido d’ella i ara dono voltes al seu comentari, aparentment inofensiu, sobre les impressions que jo tenia de la meva tieta àvia ara fa un any.

M’ha preguntat per quina raó jo vaig creure que de la meva tieta despuntava el sentit maternal. I inicialment crec que mai li he observat, però em sembla recordar un episodi, aparentment intrascendent, que va obrar aquest petit miracle en ella. Un episodi amb aquell poder dels somnis que rescaten les emocions que tenim adormides i que serven el record en algun indret desconegut de l’hipocamp.

Aquesta senyora m’ho ha preguntat a títol anecdòtic, quan jo estava a punt de marxar i ara que em ve tot a la memòria, no puc evitar somriure en comparar la distància que hauran pres els fets reals respecte la conversa que elles hauran mantingut a propòsit.

Ara farà força temps es van instal·lar al descampat veí tres o quatre gats. Com que la zona té l’accés restringit a vianants i cotxes, els gats campaven a les seves amples. Per protegir-se de les inclemències del temps es recollien sota unes deixalles. Eren molt graciosos i tan allunyats de l’estrés diari quan es revolcaven per terra sota el sol del migdia! En època de zel les femelles miolaven però els havíem agafat tal efecte que enlloc de molèstia sentíem llàstima. La meva tieta va desenvolupar un sistema per alimentar-los: va rescatar un cistell de vímet que, lligat amb una corda i ple de menjar, feia descendir fins el terraplè. Aleshores els gats s’hi abocaven. Amb el costum, tan sols sentien la remor al terrat de la meva tieta, tots alçaven el cap i miolaven implorant menjar. La meva tieta i la seva germana van anar detallant una rutina que incloïa la compra de menjar felí al supermercat i una dieta on no hi faltaven les espines i les vísceres de pollastre. Fins i tot ens vam assabentar d’algunes discussions entre elles dues per alternar-se portar el pes dels sacs de menjar fins la casa. Després van arribar els parts inquietants i l’escampall de gatets germans i cosins. Les dues dones passaven molt de temps abocades a la barana i aquella fou la primera primavera en molt de temps que les vaig veure morenes. Ens van informar dels noms de tota la generació. Això els permetia explicar-nos les corregudes dels gats amb més detall i aquell esdeveniment que ens va portar tant de patiment! Resulta que un d’ells va tenir l’infortuni d’embolicar-se la poteta amb la corda quan la meva tieta recuperava el cistell. Segurament la dona es va posar nerviosa i va moure l’artefacte de tal manera que va nusar l’extremitat de la pobra criatura, que va quedar suspesa a l’aire perquè unes branques van paral·litzar el moviment. La meva tieta i la meva àvia van obligar tota la família a exprimir-nos el cervell per trobar una solució. Finalment se’ns va acudir que l’endemà de bon matí tindríem l’oportunitat d’aconseguir la clau per accedir al descampat. Bé doncs, com si es tractessin dels seus propis fills, abans que sortís el sol, aquestes dones ja estaven despertes i donant ànims a la pobra bèstia.

En una ocasió, circulant pel carrer, la meva tieta va sentir els miols d’una gateta i per defecte va interpretar que eren gemecs de por per haver perdut el rastre de la mare i sentir-se perduda en una entrada massa bruta pel seu gust. Potser va exagerar una mica i el coneixement dels miols no li va permetre fer aquestes deduccions, però això és la història… Va recollir la gateta i al final la va integrar a la colla del descampat. Entre tots vam observar detingudament els progressos d’aquesta nouvinguda. Però cal que repareu que la vegetació creix en llibertat i degut a les dimensions del terreny i la llunyania, l’observació es troba força distorsionada. Aquesta gateta òrfena portava el final de la història en estat larvari. A partir de la seva arribada els gats van anar desapareixent.

Un dia, va arribar-s’hi una de les primigènies de la colla amb gemecs de dolor. Va passar-se una nit sencera ploriquejant i l’aurora la va trobar morta. Encara hi ha el cadàver mig amagat entre les herbes. Les meves àvies estaven força tristes i van anar rumiant hipòtesis que els permetessin mantenir l’esperança de tornar-los a veure reunits. Aleshores jo vaig donar un tomb pel veïnat fixant-me bé en els portals i els caus de trobar algun gat o algun rastre. Prop d’una adoberia vaig trobar un altre gat mort. Això em va fer pensar que possiblement van alimentar la colla amb menjar en mal estat i no els tornarem a veure més. Tanmateix la incorporació de la meva tieta va seguir revolcant-se pel terra del descampat les tardes de sol  i a ella li hagués agradat avisar-la que no acceptés menjar dels desconeguts, però semblava que la gata no l’entenia.

Aquesta és una història tant vella com la mort mateixa, que avança al ritme de les ombres i les llums que fan els núvols quan circulen pel cel d’aquest planeta blau.

“Els núvols són les ànimes dels morts. -pensava en Matsabunko- una papallona morta, un arbre mort…”  També pensava en aquells homes que tenen una ànima immortal, en els afortunats que quan moren, se’ls escapa per la boca una nuvolada eterna. Això havia sentit a dir… i potser val la pena pensar que hi ha qui és immortal (o potser no), tot i que en Matsabunko no havia conegut mai a cap d’aquestes persones. Ell estava tant segur que les nuvolades eren un aplec d’ànimes, que els dies que el cel estava encapotat, no hauria sortit de la cabana ni que li caigués al damunt! En Matsabunko era un noi poruc que tenia por de la mort i dels homes que vivien més enllà de les muntanyes.

Al poblat de Matsabunko, la gent sabia que arriba un dia que la festa s’ha acabat. Quan algú desapareixia, la gent es quedava negada en la tristesa. Per aquest motiu tenien un ritual molt especial: el matrimoni consistia en menjar-se mútuament el dit petit de la parella; el dit no tornava a aparèixer de la mateixa manera que l’amor escarba en la tristesa.

I en tenien un altre! Al capvespre la gent encenia fogueres:  creaven el matí arran de terra i anaven a dormir creient que eren més poderosos que el sol.

Però en Matsabunko aixecava la vista i podia veure com la claror de les últimes hores destil·lava a través de les muntanyes i a través de les nuvolades i, d’alguna manera, es mesurava amb l’abast de la mirada i es sentia petit.

La Kararim sempre tenia molta gana i estava prima com un clau. Es volia casar amb en Matsabunko però aquest estava massa despistat o potser el ritual del matrimoni no li acabava de fer el pes… El seu pare va morir quan els homes de les ànimes immortals els van retar a un enfrontament festiu. Van caure molts combatents, però si els caiguts de l’altra banda de la muntanya van retornar-hi pel seu propi peu, els caiguts del poblat foren enterrats sota terra i mai més es van aixecar.

L’àvia i la Kararim es cuidaven mutuament però aquesta es veia obligada a sortir pel bosc a buscar fruits silvestres. Els anys havien carregat d’ulls de poll els peus de l’àvia, i un parell de matrimonis curts l’havien deixat sense els dits petits de les mans. Més d’una vegada la Kararim s’havia propinat una bona emmetzinada, i havia quedat inconscient, amb un greu perill de deixar-hi la vida. En Matsabunko, que feia excursions progressivament més llargues cap el cim de la serralada, l’anava arreplegant.

En Matsabunko estava confiat que a l’altra banda de la carena trobaria aquells homes. La curiositat l’empentava tot sovint muntanya amunt però la por el rendia i vivia segrestat per aquest enuig.

Un vespre la Kararim no havia tornat. El poblat estava cobert per una espessa boira que mantenia espantat en Matsabunko de valent. L’àvia va preguntar-li si l’havia vist per enlloc i va marxar disparada a plorar a la plaça, perquè tots els veïns coneguessin la seva desgràcia i l’anessin a ajudar.

En Matsabunko, ben preocupat per la Kararim, es va prometre que si la trobava s’hi casaria, per tal que no hagués de tornar-se a posar en perill per les muntanyes. Empès per aquest vigor va afegir-se a la recerca. Quan van arribar al peu de la carena es van dispersar. En Matsabunko havia informat dels esporàdics camps de gerds i maduixes barrejats amb móres verinoses i aglans emmetzinats. Però ell temia que els altres l’haurien segrestat i va disposar-se a enfilar el cim tot sol per no posar a ningú en perill.

Va haver de sortejar timbes i esbarzers i de matinada, quan despuntava aquella llum que el tenia fascinat, va sentir el plo estrident d’una criatura. Era una nena especial, amb quatre dits a cada mà i sis a cada peu. L’havien col·locat en un bressol de molses i branques i li havien fet una marca al front amb unes cireres silvestres.

-Què t’han fet Kararim? T’han convertit en una criatura! Sense dits, sense penes, sense pèrdues!

Va aguditzar l’oïda i va sentir els timbals d’aquells que li feien tanta por. El temps fins que tornessin podia ser molt breu i havia de portar a terme la seva promesa: El ritual del matrimoni (aquell que és preferible evitar). Emborratxat per la por i el dolor es va tallar el dit petit però la criatura era tant petita que no se l’hauria menjat! I anava tant escassa de dits a les mans, que no n’hi podia treure un altre! Per aquests motius va tirar la seva falange a la fosca, va carregar-se la nena al coll i se’n va tornar corrent, corrent cap el poblat.

-L’he trobat! L’he trobat! -cridava en Matsabunko a la seva colla. -Els homes immortals l’han convertida. Ja no patirà mai més ni de gana ni de set. Ah, me n’oblidava! -va cridar ensenyant la mà.- Al bosc ens hem casat i la cuidaré fins que em mori.

Tothom va celebrar-ho amb grans fogueres i van abandonar la recerca excepte la seva àvia, que es va enfilar muntanya amunt.

La Kararim havia menjat fruits verinosos, s’havia desmaiat i la gent de les muntanyes l’havien arreplegat. Volien sacrificar-la per recuperar la salut d’una criatura de quatre dits a les mans i sis als peus. La Kararim estava tant agònica, que la van deixar fer. Però enlloc de morir-se, estava tant acostumada, que es va recuperar.

Aquella gent no sabia sortir de la sorpresa i la van venerar. Van encendre grans fogueres en símbol d’alegria i van córrer a recollir la criatura que havien deixat sola al mig del bosc. Quan no la van trobar, carregats de sorpresa i de ràbia, van consultar a la Kararim perquè els ajudés i aquesta va pensar-se que en Matsabunko se l’hauria emportat i vés a saber com la cuidava! (calia que s’anés a assegurar). I per evitar un enfrontament semblant al que havien tingut uns anys enrera, la Kararim va ordir un pla que de passada, l’ajudaria a entendre altres coses.

Va oferir móres emmetzinades al més valent del poble que un un no res va caure en rodó. Mentre la Kararim s’assegurava que allò només havia quedat en una bona escarmentada i veia enfilar-se la creença de les ànimes immortals, va arribar l’àvia i va espiar l’escena des d’un amagatall. La dona es va mirar les mans i els peus i va arrencar a plorar com aquella criatura que havia arribat nova al poblat.

-La nena! -va cridar la mare òrfena.

I quan la va veure tant crescuda, tot i que aquells peus i aquelles mans parlaven per ells mateixos, no es va acabar d’empassar que la seva criatura s’hagués convertit. La Kararim persuassiva va apropar les móres verinoses a la boca de la seva àvia i tothom va reaccionar acceptant-ho així.

La criatura no parava de plorar.

-Per què plora? Què li donarem a banda de fruits silvestres que no vull anar a buscar?

Quan la Kararim va tornar al poblat les fogueres ja no cremaven i només es sentia el plor d’una criatura que s’anava apagant. La gent en veure-la es va espantar molt però de seguida es va resoldre l’embolic. Van donar de menjar a la petita i van anomenar la Kararim i en Matsabunko embaixadors del poblat per tal que escurcessin les distàncies amb aquella gent que segons semblava no eren tant diferents.

Per més que em pregunti què fa que estimem tant algú o alguna cosa buscant els adjectius més ajustats, no em fa el pes la resposta. Al final he arribat a pensar que en l’objecte de passió s’hi troba  d’alguna manera l’amor que sentim per la vida.

Ahir vaig tornar de vacances. Em va sorprendre molt que la meva gateta no miolés des que obria la porta del carrer i no em vingués a rebre a l’entrada. La vaig ben buscar i només he trobat aquesta nota. És sorprenent. Fixeu-vos-hi:

<<Estimada,

t’escric aquesta nota quan estic a punt d’esmunyir-me pel balcó. Aquests dies que eres de vacances he tingut moltes ocasions per prendre vistes del veïnat. Sempre m’han fascinat els horts i els patis interiors de la zona, la parra d’enfront i en general totes les teulades. Però aquests dies que no hi eres he descobert que hi ha altres gats: gats que corren lliures entre les parcel·les i que estan tan arrodonits com jo. En veure’ls em van venir ganes de miolar i ells em van tornar la salutació. Ara ja sé que sóc benvinguda. Crec que si salto al pis de sota i sortejo les torretes de la barana puc arribar al covert. Em sento capaç de saltar pel canal. No tinguis por. Sé que no em trencaré cap poteta i el que és més important: tornaré.

Espero que estiguis gaudint de les vacances perquè ara començaré la meva aventura. Ja saps que no marxo per cap molèstia: encara em queda ranxo i aigua i el sorral número tres està impol·lut… però tinc set d’aventura i tinc ganes que el vent m’esveri el pelatge.

Me n’oblidava: m’ha caigut i s’ha trencat el vidre del portaretrats de la teva àvia però no m’he fet mal, no m’hi he tornat a apropar. Va ser un accident i m’he espantat més del que tu t’enfadaràs.

Quan arribi et miolaré moltes coses i t’ompliré de llepades. Ja tinc ganes de veure’t i que em vegis plena d’emocions.

Fins aleshores:

Teva,

Tupi.

La veïna del primer pis es troba amb algú a l’entrada de l’edifici.
-És vostè?
-Sí.
-No sabia com imaginar-me’l. -al cap d’uns instants de reorientació: -No crec que sigui gaire apropiat restar aquí palplantats. Millor que tanquem la porta, aquesta sòlida porta… He estat pensant-hi molt i tinc una pregunta.
-Si?
-Ella l’ha vist mai?
-Sí, en una ocasió, al principi. Recordo que un dia feia una forta llevantada quan arribava a casa seva i devia anar massa carregada d’embalums per menystenir la clau del pis de l’ordre de preferències. De cop i volta una ràfega de vent va tancar la porta i les claus es van quedar al pany de fora. Aleshores no va fer-hi gaire cas però la clau li havia desaparegut quan va voler recollir-la. Segurament en aquell moment lamentava desconèixer qui vivia a l’edifici. Ella també va esperar una estona dins el pis, em vaig pensar que començaria com vosaltres però al cap de cinc minuts va sortir a investigar, amb la precaució de deixar l’entrada barrada per una moixiganga de cadires. L’ull de l’escala és ben il·luminat per la claraboia i a l’interior de les portes féieu el remor de la cotidianitat. Ella no estava pas espantada. D’entre els esglaons li va aparèixer un barret, era jo i ella em va demanar:
-Ha vist les meves claus? Les he deixat penjades del pany.
<<Era una dona elegant i tenia la virtut d’expressar qualsevol missatge amb la mateixa gràcia des de moltes parts del seu ésser. Era actriu.
<<Li vaig aniuar el seu manyoc de claus entre les mans i la vaig advertir:
-No es fiï de l’escala.
-Què vol dir?
-Vagi amb molt de compte.
<<Jo sabia que era prou intel·ligent per considerar la meva precaució com una part de les conseqüències indesitjables de la confiança. Però tots els veïns estàvem prou implicats en el desgavell per creure que es pot conviure sense confiança. Els seus tendals s’havien florit però, els veïns del segon no ho descobririen fins que no haguessin entrapussat amb el cadàver de la seva tortuga al balcó. S’havien esgarrapat els cartells de les bústies i el carter abandonava totes les cartes al primer esglaó. Després de l’escridassada, també hi deixava els avisos de les certificades. Teníeu més de tres ferrallats a les portes i els vostres fills no tenen les claus del pis perquè vosaltres els recolliu quan truquen a l’intèrfon.
<<Quina paradoxa crea la por!
-Miri, si m’hagués de criticar algun veí crec que aniria més al gra. I no intenti fer-me por, no vull cap embolic, estic aquí provisionalment, d’aquí poc marxaré a l’estranger. -va dir-me ella.
<<Mai s’hagués imaginat que el tercer pis era un dúplex i que ella, efectivament estava vivint amb el veí del quart i de retruc amb un servidor.
-Perdoni si l’he molestat. -vaig dir-li.
<<Vaig marxar cap el carrer i aquesta fou la única ocasió que ens vam trobar. De totes maneres vam conviure amb harmonia. Era una noia feliç, mai va plantejar-se on m’estava ni si hi vivia. Feia uns horaris irregulars, escoltava la música ben alta i dins la casa deixava un gat i un canari. Amb la seva arribada el temps d’angoixa s’havia esvaït, però vostès es van espantar aquella nit que tornava disfressada al seu pis. Parlo també en nom del meu company, que encara no ha après l’idioma, quan els demanem disculpes per haver-los fet pensar que convivien amb fantasmes.
-Ara ja és massa tard per donar-hi voltes. Ella ha trucat a la policia i començarà la caça del fantasma. De totes maneres, nosaltres no podem continuar amagant-los.

Aquest blog està dedicat a la bogeria de fer volar la imaginació. Espero que les meves paraules no deixin indiferents els vostres colors.